La mort del locutor Teddy García ens ha agafat a tots per sorpresa. Això fa la pena encara més gran.
Per damunt de tot, Teddy García era un bon xic. I un emprenedor.
Del no res, i amb les possibilitats que donava Internet fa quinze anys, Teddy, procedent de l’Argentina, es va convertir en un personatge radiofònic distingit en Alacant narrant partits amb el seu accent i el seu ímpetu. Va arrossegar molta gent a la seua emissora digital. A mi, només quan des de l’estranger no aconseguia sintonitzar el web local de la COPE, que per sort ja no dona problemes. Després es va dedicar a narrar els partits d’altres equips d’Alacant o de ciutats i pobles veïns i li vaig perdre la pista.
Recorde, quan jo estava en Alacant, que Teddy venia al bar Castell, a la part alta del barri de Sant Blai, on quedàvem uns quants abans dels partits. Caminava amb un micro casolà per arreplegar les sensacions prèvies dels aficionats. Li agradaven les apostes i els pronòstics. Alguns, que no teníem absolutament res a dir, li responíem senzillament perquè era ell qui ens feia preguntes. D’altres, amb molta menys capacitat de control que un servidor després d’uns quants carajillos, veien un micro i es tiraven al damunt per dir-li que aquell dia, segur, l’Hèrcules guanyaria. Que això era indiscutible. Amb el seu to venien a dir, pràcticament, que com s’atrevia a preguntar-ho. El bo de Teddy somreia i tots rèiem davant aquelles escenes tan lamentables a les quals Teddy no va tardar a habituar-se. Per cert, els vaticinis optimistes d’aquells herculans tan motivats no es complien quasi mai.
És una llàstima que ens deixe Teddy. No queia mal a ningú. I s’interessava per tot allò que estimàvem. Per tot allò que importa i allò que, com l’Hèrcules, li donem més importància de la que té.
Teddy no podia traure l’herculanisme de la tragèdia en la qual ha viscut sempre. Però la feia més suportable. Amb ell, la resignació era més dolça.
La foto està treta del seu Facebook.