Quan vam descobrir l’altra cara d’Azorín

Article publicat a la versió web del setmanari EL TEMPS el 24 de maig del 2018.

La torre del rellotge, precedida per l’escalinata des d’on es contempla contrapicada, reflecteix la bellesa senzilla dels pobles d’interior. Bellesa previsible, però mai defraudadora, d’aquells espais recòndits presents en la literatura i en un passat que encara és present. Monòver no és del tot menut. 12.000 habitants poblen aquest municipi a l’interior del Vinalopó. El poble, singular, ho és, entre més coses, perquè alguns van tenir cura per rescatar les particularitats que resten invisibles si ningú no se’n preocupa. Un dels qui sí que ho va fer va ser Toni Ródenas, que va faltar el passat dissabte 19 de maig a Barcelona. On sempre va tindre el cos. 500 quilòmetres més enllà del seu pensament.

Ródenas es definia com un «monover accidental». Així ho recorda Biel Sansano, escriptor d’Elx que va impulsar la segona edició del llibre més conegut de Ródenas, D’Azorin i el país meu. Publicat per primera vegada el 1973, la inquietud intel·lectual de l’escriptor el va animar a elaborar una obra inèdita que el convertí en referent. L’editorial l’Estel, impulsada per Manuel Sanchis-Guarner, es va encarregar de publicar-la.

I amb aquelles pàgines, Ródenas es convertí en una de les persones, llavors encara escasses, que van incorporar visions sobre la identitat dels valencians del sud, «des d’un punt de vista local». «Més encara que el de Josévicente Mateo, autor d’Alacant, a part», recorda l’acadèmic Paül Limorti, també natural de Monòver. Tot coincidint, temporalment, amb publicacions històriques en català, impulsades des de València, enmig d’un clima repressiu i hostil. Alhora, també, emergent. I és que el món editorial creixia amb una gran motivació: tot estava per fer.

Potser, la perspectiva local era forjada pel seu anhel. Ródenas sempre va viure a Barcelona, on els seus pares van viure abans i després de la guerra. El fet de nàixer a Monòver respon a una tornada breu de sa mare quan la Guerra Civil passava pel tram més sagnant. Una vegada acabà el conflicte, mare fill i pare tornaren al cap i casal principatí. Els dos primers des del Vinalopó. El pare, des de la Catalunya Nord.

Malgrat la distància i les dificultats d’aquell temps, Ródenas no es va oblidar mai de les seues arrels. Treballava en una oficina de patents, on coincidí amb Carles-Jordi Guardiola, impulsor de l’editorial La Magrana. Aquesta mena de contactes li ajudaren a navegar per un món en què també coincidí amb un altre fill, tot i que més llunyà, de Monòver: Pasqual Maragall i Mira, de mare monovera, tal com pot suggerir el seu segon cognom. Els viatges posteriors de Maragall al Vinalopó, ja després d’haver presidit la Generalitat de Catalunya, sempre comptaven amb la rebuda protagonista d’Antoni Ródenas, qui també va mantenir vincles amb l’escriptor i filòleg Albert Manent. Ubicat al carrer Villarroel de Barcelona, Ródenas va fer tot l’ús que va poder de les seues dues cases al poble. La de camp, a la partida de la Canyada de la Farina; i la de viure, al barri monover de la Sénia. I així, en base a aquesta connexió, la seua obra es va desenvolupar.

«El fet de ser de Monòver, haver llegit Azorín i viure en els ambients intel·lectuals de Barcelona el va fer descobrir la seua comunitat lingüística, que sempre li va despertar la curiositat. Això li va fer reflexionar sobre la seua condició de valencià-català», recorda l’escriptor Rafael Poveda. Un dels amics més propers a Ródenas, Joan Serrano, coincideix amb ell. La seua inquietud i el seu talent el van permetre publicar articles amb certa continuïtat a la revista Destino. Però la seua transcendència va ser possible, sobretot, gràcies al seu estudi sobre el territori on va nàixer.

Tornant a D’Azorín i el país meu, el gran valor d’aquell llibre, assenyala Paül Limorti, va ser explicar la realitat del seu Monòver, allunyat de la castellanització. Els estudis de l’escriptor Azorín, protagonitzats des de les elits culturals vinculades a la dictadura, ressaltaven el seu paper dins de la literatura i del periodisme en castellà. Oblidaven, segurament, i no sense intenció, les paraules d’Azorín quan ingressà en la Real Academia Española, el 1924, on s’atreví a dir que «Cataluña es Valencia, es Alicante y es Mallorca». Ell, com després Antoni Ródenas, mai no s’oblidà de la llengua que aprengué a casa. L’últim, a més, la va traslladar a l’àmbit literari en un moment d’escassetat.

I és quan els qui llavors encara eren estudiosos, com l’esmentat Biel Sansano, descobrien «la literatura a la qual ningú no havia donat importància». Sansano va impulsar, el 1999 des de l’Institut Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, la reedició d’aquell llibre. Segons l’escriptor il·licità, «Ródenas ens va descobrir un altre Azorín. Estàvem aclaparats amb l’Azorín castellà i ell ens va descobrir aquell país que Azorín insinuava». A més de, segons explica, «fer-nos reflexionar sobre la nostra geografia immediata de les valls del Vinalopó». Una geografia que Monòver resguarda en molts sentits. El poble, d’activitat industrial, també té vincles amb la sabata, el producte més profitós de l’extrem sud valencià.

No tot, però, va ser aquell assaig. Ródenas va escriure molts poemes. Alguns el van fer guanyar el premi Marisa Picó de Poesia l’any 1971. Molts altres, assegura el seu amic Joan Serrano, «els coneixerem d’ara en endavant, perquè era tan tímid que no s’atrevia a compartir-los». Ródenas també va sentir curiositat pel Carxe, la franja de ponent valenciana, sota jurisdicció murciana, on el català és la llengua nadiua. Segons recorda Rafael Poveda, les visites de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner a aquella zona eren molt recordades pel protagonista d’aquest obituari.

En el primer Correllengua, Ródenas va parlar de la repoblació del Carxe, impulsada per llauradors del Vinalopó. A la Canyada del Trigo, localitat d’aquest indret, des dels anys 90, distints monovers portaven la flama en una mena de ritual emulat a molts pobles. És així com va nàixer la Macromona, activitat lúdica i cultural que encara avui se celebra. I que s’ha convertit l’homenatge de Monòver al país.

Ródenas també va ser mereixedor del premi Gaziel de periodisme, entregat per l’editorial Destino. Tot va ser gràcies a un altre escrit d’esperit local. El ‘Tirant lo blanc’ i el meu poble explicava que el 1861, el conegut com Marquès de Salamanca va adquirir una edició de la novel·la més internacional de la literatura catalana. Don José, com també era conegut aquell aristòcrata que va arribar a ser ministre de Finances sota el regnat d’Isabel II, també va ser alcalde de Monòver. Ródenas enumera els escassos -i també ben curiosos- vincles del Tirant amb el seu poble.

Posteriorment, Monòver transcendiria per moltes altres qüestions que dotarien el poble d’elements de reivindicació nacional. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) va trobar ací una de les seues poques delegacions locals. Alhora, el mallorquí Jaume Fuster iniciaria el relat La Corona Valenciana (1982) en aquesta localitat on tots els intel·lectuals sentien l’obligació de visitar Toni, com era conegut. A inicis dels 90, el casal Jaume I, un dels impulsats per Acció Cultural del País Valencià, començà a funcionar. Encara avui ho fa i alguns, com Rafael Poveda, demanen un canvi de nom per homenatjar l’escriptor desaparegut. «De la mateixa manera que el centre cultural d’Alcoi duu el nom d’Ovidi Montllor».

Ródenas no va escriure himnes com els d’Ovidi. El seu paper fou més anònim, secundari. Imprescindible, però, per dotar el seu poble d’una identitat que, abans de la seua irrupció, restava en gran part amagada, inconscient entre els seus portadors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*Les dades seran tractades per Manuel Lillo i Usechi amb la finalitat de gestionar els comentaris que realitze al bloc. Les seues dades no seran comunicades a tercers, excepte per obligació legal, i es mantindran mentre no se sol·licite la seua cancel·lació. En qualsevol moment, vostè pot exercir els drets d'accés, rectificació o eliminació, comunicant-ho a través d'aquest formulari.