País poètic

Article publicat en la versió digital del setmanari EL TEMPS el 5 de maig del 2017.

Els amants d’un territori connecten al llarg del temps mitjançant un amor comú que els fa estimar-se sense haver-se conegut. Sovint, compartir el respecte a la llar és un tret poc comú, valorat com les mercaderies finites. Potser és aquesta intensitat escassa la que ha convidat Josep Piera a rescatar les paraules dels antics valencians -i mallorquins i també d’uns altres territoris-, els vençuts pel cristianisme, pares d’una herència productiva i identitària que es contempla més enllà dels paisatges i les tradicions. Observar els seus criteris els atorga un patriotisme que molts els van voler llevar.

El mateix autor, al pròleg de l’obra, admet la seua passió per la cultura andalusina, tot i que el seu interès va molt més enllà de l’estètica literària. Aquesta obra busca “fer sentir emocions inexpressables” mitjançant una “composició poètica que expresse tot allò que als humans els costa tant de dir, perquè els brolla de dins, com un crit tallat que pot ser de goig com de dol”.

Els crits, procedents dels temors o dels desitjos més interns, poden estar relacionats amb molts factors que el decurs del temps no ha esborrat. Un d’ells és l’esmentat sentiment patriòtic, per exemple reflectit en l’expressió del xativí Ibn Jubayr: “No t’allunyes mai del teu país i tin sempre present el teu destí. La rama en flor lentament es marceix si de colp se li tallen les arrels”. El valencià Ar-Russafí argumentava, amb manifestacions similars, el fet inevitable d’estimar amb passió una pàtria infantil que forma part del patrimoni personal, “bella com la millor cosa d’una vida que fou dolça, alegre com l’instant tendre d’una joventut passada”. València, en aquest cas, “és la bellíssima dama que Déu feu jove i eterna”.

En aquesta col·lecció, València és descrita des del més íntim respecte i admiració com el nucli més vistós i representant d’un país destinat a perdre’s en mans d’uns enemics hostils, bel·ligerants, incansables. Prèviament al triomf dels cristians, els autors d’aquells versos emotius que ubicaven el cap i casal “al bell mig del paradís”, reconeixien també que “des de fora tot són flors oloroses; de dins, hi vas xafigant la merda”, deia As-Sumaysir. Un amor agònic, condicionat per la imminent derrota que molts no volien assumir, referenciada per testimonis com Ibn Al-Abbar, habitant d’on “les nostres gents han caigut en desgràcia. A les mesquites, ara esglésies”, on “el jardí que amb delit encantava els nostres ulls, les arbredes verdejants, s’han assecat i són un erm” perquè “un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa”. En una altra composició, l’autor “no volia ni podia acabar de creure que aquella gent de foc s’estiga a l’ombra del paradís”.

Tot va més enllà, però, d’aquella agitació bèl·lica. Les lliçons vitals també són presents en l’obra i serveixen per ser aplicades avui, tant com les expressions íntimes que descriu qui és presoner de sentiments no correspostos. “No m’agrada la rigidesa en l’home, que el transforma en una estàtua; ni qui no ha passat nits despert per l’insomni de l’amor, ni aquell a qui el desig no ha doblegat mai el cos”, deia l’alzireny Ibn Khafaja. També hi ha una composició de tall polític amb indiscutibles matisos de presència, dedicat a la gent de poder. “¿Per què has renunciat al lliure pensament amb què abans t’engalanaves tothora? ¿Que potser ser ministre t’ha canviat el tarannà? Ben cert, el ministeri comporta nous costums”. Tot seguit, el mateix poeta reflexiona sobre aquells que “van dedicar-se a les ciències per adquirir amb enganyifes alts càrrecs i llocs de privilegi. Fingiren ser ascetes fins que pogueren furtar els diners de tots els temples”.

Reflexions personals, alliçonadores. Com la del cordovès Ibn Hazm, quan assegura que “el veritable amor no ve de sobte ni el pedrenyal fa foc sempre que vols; creix lentament, del tracte que el fa ferm, sense acceptar cap minva ni abandó, dia a dia anant a més i amunt. Açò confirma allò que tots veiem: el que de pressa es fa, de pressa es desfà. Jo sóc un pedregal en terra erma; si una planta, però, hi deixa la llavor, no li mancarà la pluja en primavera”.

Al remat, parlem de pensaments, de temors, d’afirmacions i d’anàlisis que compten amb la virtut filosòfica de la presència atemporal, de la seua independència d’un context que les faça vàlides, perquè són aplicables enlloc. Josep Piera, al pròleg, es pregunta amb retòrica si és ell “el torsimany que recrea els mots d’una llengua remota en oferir-los una sonoritat distinta”; si “són aquells poetes uns heterònims de qui ara els dóna noves paraules”; si és ell “el vivificador d’una fantasia oblidada” o “són ells la veu d’un passat que es fa viu”. Totes les respostes són previsiblement afirmatives. No hi ha millor manera de resumir la intenció de l’obra que aquestes explicacions del seu mateix autor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*Les dades seran tractades per Manuel Lillo i Usechi amb la finalitat de gestionar els comentaris que realitze al bloc. Les seues dades no seran comunicades a tercers, excepte per obligació legal, i es mantindran mentre no se sol·licite la seua cancel·lació. En qualsevol moment, vostè pot exercir els drets d'accés, rectificació o eliminació, comunicant-ho a través d'aquest formulari.