Article publicat en la versió digital del setmanari EL TEMPS l’1 d’abril del 2018.
Ivan Carbonell em va meravellar amb La lluna de tots sants. Un relat magnífic, amb punts de tensió excitant i amb elements locals que donen valor a allò que, per a molts, ja no en té. Parlem de les arrels oriündes, de les històries públicament secretes, les que tothom coneix però explica des de la confidencialitat artificial que dota els relats d’un estil llegendari més o menys creïble. Despertar l’atenció amb aquesta mena d’ingredients és un repte meritori. En el món de la immediatesa i de l’urbanisme insuls, tornar a les arrels i despertar-ne cert interès resulta satisfactori.
L’àmfora fenícia manté l’esperit. De referències històriques en té, per descomptat. Un dels components de les novel·les de Carbonell és aquesta estima a la terra que obliga a girar la mirada enrere. En aquesta ocasió, els fenicis són protagonistes pretèrits, atès que la trama gira al voltant d’un descobriment que sembla revelar trets del passat de la Marina. Tot transcorre en unes vacances d’estiu a Moraira marcades per falsos descobriments historiogràfics, per la ingerència d’un delinqüent, per la família que l’envolta, per la inquietud preuniversitària, per l’amistat pròxima, pels amors que amb empeny deixen de ser impossibles i per les aventures clàssiques d’etapes vitals que alguns hem superat.
Adreçat als joves, és un llibre que potser no emociona més gent que els qui entren a descobrir aquest món descendent de la lectura. Que no és poc. És un homenatge als tòpics juvenils: a l’amor superficial i magnificat durant l’estiu, a l’amistat pròxima, a la confiança sòlida i a la vocació professional quan l’experiència encara queda lluny. Tòpics, sí. Però reals. En la novel·la es desprèn l’enyorança per retornar a submergir-se en aquella quotidianitat d’actes decididament ridículs quan la maduresa, que no tothom l’experimenta, fa evident que hi ha coses que el temps les ha de canviar. Però el temps també ens fa víctimes d’haver superat etapes que ja no podem fer regressar. Que les estimem, com s’estima a la vida amb passió ridícula quan tot està per fer i descobrir i la motivació, necessària i també ridícula, ho pot tot.
L’autor experimenta aquest buit, aquesta innocència extingida, i la descriu des del record narrat en present. Anècdotes que troba a faltar i que reflecteix amb detalls d’actualitat, com l’ús consolidat dels xats de whatsapp que l’autor, segur, ja era adult quan van sorgir. Moments que no tornen si no és en les pàgines de la nostàlgia, que sovint genera llibres com L’àmfora fenícia en què l’aventura, la inquietud i el món cridanerament desconegut allunyat de les pantalles, quan encara no eren invasores i, per tant, no podien limitar realitats, ens feia, segurament, més feliços.
Tot depèn de l’òptica. Llegir aquesta novel·la des amb símptomes mentals d’envelliment desperta cert somriure complaent i comprensiu. I quan han passat recentment dates de vacances escolars, encara et convida a gaudir del record i comprovar que el que abans eren distraccions, aventures i excitacions sexuals fora de lloc i insatisfetes -tal com s’explica en la novel·la- ara són hores de treball i sentiments de ràbia per viure ben de prop el que mai no vam pronosticar. Llegir-la des de l’adolescència, en canvi, despertarà interès, inquietud i identificació, que al cap i a la fi és el que pretén Ivan Carbonell. Com també ho van pretendre Gemma Lienas, Aidan Macfarlane o Carles Alberola quan qui escriu aquestes línies començava a descobrir el món de la lectura, que mai no ha volgut abandonar.
Sovint, els llibres et fan recordar moments. I els moments poden construir relats. El d’Ivan Carbonell ha estat mereixedor del primer Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Que siga el primer de molts en un territori on tota activitat per incentivar l’ús de la llengua i la literatura no només és benvinguda: és imprescindible.