Article publicat en la versió digital del setmanari EL TEMPS el 22 de maig del 2017.
Els grans autors antics no solien conèixer la transcendència popular de les seues obres. Quan les difusions eren entrebancades pels sistemes primitius d’impressió, la influència tardava a ser expandida entre els lectors del passat. De fet, Tirant lo Blanc es va publicar més de dues dècades després de la mort de Joanot Martorell, el seu autor. Eren temps de traduccions lentes, de trasllats eterns, d’analfabetisme estructural, d’escassetat de recursos. De cultura elitista i d’aprenentatge minoritari. No sabem fins a quin punt els autors es preocupaven per la lentitud en la rellevància dels bons treballs. Segurament, quan Tirant vencia els turcs a Constantinoble, Martorell no imaginava que les proeses del seu heroi superarien totes les fronteres culturals. Ni que moltes escenes de l’obra es consolidarien segles després en l’imaginari col·lectiu. Gairebé tota la Mediterrània va ser testimoni dels triomfs del cavaller. I al cap dels segles, hom es continua admirant per les seues estratègies infal·libles de guerra, combinades amb el seu caràcter senzill i insegur amb la seua estimada. És la imatge de l’heroi personificat.
Era el resultat de la creativitat literària en una època d’heroisme. De guerres religioses, de disputes dinàstiques, d’amors magnificats i dignificats per l’èxit bel·licista. Segles més tard, Tirant lo Blanc i Joanot Martorell donen nom a carrers, avingudes, places, biblioteques, centres educatius, empreses privades i tota mena d’entitats ubicades als Països Catalans. El reconeixement ha superat els límits de l’espai de llengua comuna. Allò que fa cinc-cents anys era símbol d’un estil literari i d’una època, avui és el millor representant d’un país. Tot, després d’haver superat els obstacles que han dificultat la difusió de les obres en català. A pesar dels entrebancs polítics emanats de la unió entre regnes, que donà pas a una supremacia castellana en termes de difusió cultural. Malgrat, també, la caiguda del gènere que simbolitzava l’obra de Martorell. La recuperació va ser tardana, però reeixida. De fet, avui sembla impossible que el Tirant haja estat arraconat durant segles.
País irònic
Els països també poden compartir el tret comú de la discrepància entre les parts. Als territoris de llengua catalana les similituds han estat afectades en moltes ocasions per la manca de consens. El Tirant no és cap excepció. El consens al voltant de l’autoria no ha estat total. Qui era, exactament, el senyor Martorell que va escriure l’obra més universal de la literatura en català? Fins fa ben poc n’hi havia dubtes. El seu nom coincidia amb el d’un trinxant i comptable del príncep de Viana; amb el del batle de les viles de Dénia i Xàbia i amb el “cavaller empobrit resident a València”. Ho descriu l’historiador i filòleg valencià Abel Soler, que sintetitza en un article acadèmic les alternatives plantejades per distints estudiosos. La major part dels historiadors defensen aquesta darrera opció que descarta, alhora, la possibilitat que el Tirant fóra redactat a Barcelona —suggerida per alguns investigadors. El cas és que, a mitjan segle XV, la documentació valenciana i catalana proven l’existència de distintes persones amb el nom i cognom de l’autor medieval. El consens que divideix els investigadors reforça la realitat comuna d’un país, amb similituds de punta a punta. La ironia és flagrant.
L’investigador Jesús Villalmazo ha provat que Joanot Martorell va nàixer a València ciutat. Aporta una sèrie de certificacions que creu “fonamentals” per corroborar aquesta tesi. Tot i que els seus orígens estan a Gandia, l’avi i el pare de Joanot es van establir a València cap al 1400. “Francesc Martorell, el pare, va desenvolupar oficis que exigien residir a València ciutat, com els de jurat i conseller a l’Ajuntament”. Un document, diu Villalmazo, evidencia aquest lloc de naixement. “Es tracta del reconeixement d’un deute del pare, que devia 24 lliures a Floreta, la dida de Joanot. Pel que diu el paper, havia de cobrar la quantitat en tres mesos”. Villalmazo precisa que, llavors, la lactància “podia durar tres anys”, i per això Joanot hauria nascut entre els anys 1410 o 1411 a València. Un altre document posterior d’Anglaterra descriu l’autor del Tirant com a “cavaller oriünd de la ciutat de València”. Els llibres d’història certifiquen Martorell com un dels valencians més universals. Una condició adquirida, també, gràcies a la seua condició de viatger.
Rafael Beltrán, catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de València, recorda que “l’autor del Tirant va passar per Barcelona, Nàpols, França i Anglaterra, entre més llocs per desenvolupar distints oficis relacionats amb l’administració i amb la guerra”. Potser aquesta última qüestió el va condicionar a escriure l’obra, concretament la batalla de Ponza, que enfrontà Gènova amb la corona catalanoaragonesa i en la qual va participar l’escriptor. Abans que les seues obres foren traduïdes a més d’una vintena d’idiomes, Joanot Martorell ja havia tractat de fer-se universal. Representant, sempre, l’origen lingüístic que posteriorment va difondre a través de la seua obra mil·lenària.
Les dues primeres edicions del Tirant es van elaborar a València (1490) i Barcelona (1497). Vicent Martines, director de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa —IVITRA— de la Universitat d’Alacant, explica que posteriorment se’n van anar fent múltiples traduccions. La més remota, del 1511 al castellà, feta a Valladolid. Posteriorment, Venècia va ser testimoni de la primera traducció de l’obra a l’italià l’any 1538. I tot seguit, la difusió va patir un tall.
Vèncer les resistències
Dissortadament, la difusió del Tirant i del seu gènere va coincidir amb la decadència de les lletres catalanes. Una sèrie de qüestions històriques van entorpir el recorregut triomfant de les obres en català. La unió de regnes i l’arribada a Amèrica col·locaren el castellà en posició hegemònica. “El Tirant podria haver estat un punt de referència fonamental per a tota una sèrie de novel·les escrites en tot Europa a partir del XVI, quan hi ha la gran tradició de la novel·la picaresca, la sentimental, el Quixot… Però el fet d’haver estat escrita en català va frenar, potser, la importància que podria haver adquirit”, afirma Rafael Beltrán. I no sols això. “La proposta del Tirant era eixerida, valenta, arriscada. Completa de realisme, erotisme, i ambició totalitària. Potser no va ser del tot entesa. Era una novel·la experimental que competia contra les que aspiraven a ésser best sellers”. Beltrán contraposa el Tirant a novel·les coetànies com l’Amadís de Gaula, “molt més idealista i millor rebuda”. “La decadència del català com a llengua va comportar la interrupció d’un clàssic que podria haver tingut una influència tan potent com la del mateix Quixot o l’Orlando Furioso”. Malgrat tot, l’acollida va ser espectacular. Cal recordar el Quixot parlant del Tirant com “el millor llibre del món”. El volia salvar del crematori quan els protagonistes de l’escena es disposaven a anorrear la literatura que havia fet embogir el cavaller de la trista figura. El professor de literatura medieval a la Universitat de Girona, Xavier Renedo, reconeix que “el Tirant va tenir èxit a Catalunya, però va ser gairebé l’última del seu gènere amb el Curial i Güelfa”. Tot quedaria tallat a llarg termini, fins gairebé dos segles després.
Això no va impedir, però, que des de la zona de parla catalana s’emetera una unitat cultural i política que va arribar allà on l’obra es va difondre. Prova d’això són les esmentades discussions sobre els possibles llocs de redacció del Tirant, ambdós part d’un mateix país. També ho és la segona —i gairebé immediata— edició de Barcelona. I una “segura consciència d’unitat entre el català oriental i l’occidental que avui encara genera discrepàncies en qüestions com l’autoria d’obres com ara el Curial”, rebla Beltrán, en referència a la valencianitat de l’obra que defensen els lexicògrafs. Aquesta dicotomia València-Barcelona també es va presentar en obres com les poesies d’Ausiàs March. Rafael Alemany, catedràtic de filologia a la Universitat d’Alacant, argumenta que “quatre de les cinc primeres edicions dels poemes de March —el poeta medieval més cèlebre en català i cunyat de Martorell— es van publicar a València i Barcelona”. A la Ciutat Comtal se’n van publicar la major part.
Alemany, de fet, entén que el Tirant i la resta d’obres “en llengua catalana o valenciana constitueixen un conjunt ben cohesionat i com a tal és percebut al si de la Corona d’Aragó i fora d’aquesta, amb independència del territori concret des del qual s’escrivien els textos”. Una cohesió que anava més enllà de la percepció exterior. El fet que Joanot Martorell beguera de models com el de Ramon Muntaner —principantí— o Guillem de Torroella —mallorquí— també confirmen una unitat evident d’un espai amb moltes més similituds que la parla.
Del rescat francès a la Renaixença
Després de la davallada, la literatura catalana —i concretament el Tirant— va iniciar la recuperació a la primera meitat del XVIII de la mà d’intel·lectuals francesos inspiradors de la llavors propera Revolució francesa. L’esmentat centre IVITRA assenyala que la traducció al francès va partir de la italiana. Va anar a càrrec del comte de Caylus, qui també va enviar l’obra a l’elit russa d’aquell temps, representada per l’emperadriu Caterina II. A partir d’aquell moment, les traduccions esdevingueren imparables.
I va arribar la Renaixença. Desenvolupada al segle XIX durant distintes etapes arreu dels Països Catalans, va voler recuperar una cultura gairebé escombrada per les contingències descrites. Al País Valencià, l’entitat Lo Rat Penat era la més representativa d’aquell moviment “d’amadors de les glòries antigues”, justificava el lema. Parlaven, evidentment, de les obres medievals perdudes de Joan Roís de Corella, Ausiàs March, Isabel de Villena… I, és clar, de Joanot Martorell. Rafa Roca, professor a la Universitat de València, anomena un personatge clau en la recuperació. Marià Aguiló aportava el caire mallorquí que encara no havíem trobat al Tirant.
Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825-Barcelona, 1897) va residir a València, on va exercir de bibliotecari a la universitat. Establert a Barcelona anteriorment i posteriorment —a València només va estar durant un parèntesi de tres anys—, era un erudit que va influir de manera decisiva en la recuperació de l’obra de Martorell. “Aquell era un moment clau. Arrencava la Renaixença i Aguiló va exercir una influència fonamental sobre aquells que ja tenien vel·leïtats literàries. Cal recordar que, llavors, escriure en català a València de forma culta era una cosa estranya”, assegura Roca. Era l’època de la premsa satírica d’El Mole, els anys previs a La Traca i dels sainets àcids d’autors com ara Josep Bernat i Baldoví. Aleshores, un grup d’estudiosos —Teodor Llorente, Vicent Querol o Fèlix Pizcueta, entre més— es dedicaren a recuperar la literatura valenciana escrita en català.
Entre les moltes inquietuds d’Aguiló hi va haver la reedició del Tirant, que no va poder finalitzar-la en tres anys. Li la van acabar a València, quan ell ja havia tornat a Barcelona. Rebia els textos recompostos per carta, enviats per obtenir el seu vist-i-plau. Aguiló, segons indica Roca, mai no va perdre el contacte amb els escriptors valencians, que el van venerar posteriorment. De fet, ell mateix va tornar en alguna ocasió al cap i casal, convidat a jocs florals, certàmens literaris i uns altres esdeveniments culturals.
Aquell treball va ser el gran preludi d’altres reconeixements posteriors com el de Joan Givanel Mas (Barcelona, 1868-1946), que el 1912 va protagonitzar una conferència a València sobre l’obra de Martorell. Tot i que menys que al País Valencià, a Catalunya també hi va haver una recuperació del Tirant durant la seua Renaixença. La intervenció de Givanel n’és una mostra.
La politització actual de l’entitat Lo Rat Penat, un dels màxims símbols del secessionisme lingüístic al País Valencià, no esborra els seus orígens ni tampoc les evidències demostrades pels estudiosos. En canvi, i tal com s’ha comentat anteriorment, el consens sobre l’espai on Joanot Martorell va desenvolupar la seua destresa literària per escriure el Tirant no sempre ha estat total. En aquest sentit, Rafael Alemany no creu que la percepció d’unitat literària generada per l’obra referida al territori catalanoparlant “haja variat en els temps posteriors, tret de certes perspectives identitàries localistes, més emotives que racionals, que, dissortadament, no són privatives dels valencians”. Pot resultar irònic. Però és una certesa que el Tirant ha estat capaç de suscitar reaccions homogènies —en aquesta ocasió de discrepància— entre els distints estudiosos als Països Catalans. En tots els sentits, aquesta obra i tot allò que l’envolta defineix a la perfecció gran part dels trets comuns del país. Els que li confereixen universalitat literària i els que generen divisió intel·lectual. Aspectes beneficiosos i nocius que giren al voltant d’una sola figura. La del cavaller coratjós capaç de vèncer enemics de primer ordre i atemorit d’expressar el seu amor. Símbol també d’un territori acostumat a resistir i acomplexat a l’hora de mostrar-se com a tal. Potser, el Tirant lo Blanc i el seu país no són tan distints.