Solia trobar-se amb Gastó Castelló. L’artista foguerer que seu, impassible, a la plaça del 25 de Maig, coneguda popularment a Alacant com la del Mercat. Allí, en aquell indret bombardejat per l’aviació feixista italiana el 1938, Ismael López Belda acostumava a citar els seus coneguts. Concretament a la terrassa del bar Jamaica, sempre plena de vida. Castelló, testimoni de la impuntualitat simpàtica de Belda i de les seues ulleres de sol singulars, és d’aquells personatges que tenen un honor ben limitat a Alacant. Perdura allà on tot és efímer. I allà on tot és efímer, els pocs que s’estimen la ciutat lluiten pel rescat de la memòria. I atempten contra l’oblit més trist: aquell que és fruit del desinterès.
Ismael López Belda, de pares forans, es va interessar des del primer moment per la ciutat que l’havia vist néixer. El seu principal vincle era l’estimació per un territori culturalment empobrit per la dictadura d’unes elits que van imposar el renegament del seu passat. Va arribar a EL TEMPS sense acabar la llicenciatura. Una entrevista a Santiago Carrillo que va adjuntar al seu currículum va convèncer l’editor, que, aconsellat per un altre alacantí, Marià Sánchez Soler, va confiar en el talent d’Ismael. Francesc Pérez i Moragon, primer director del setmanari, el recordava com un xic que gairebé no parlava el català —i encara menys l’escrivia— i va fer-ne l’aprenentatge amb gust i velocitat. La llengua, apresa fora de la llar, el va aproximar més a la seua ciutat i al seu país.
També va ser la llengua amb què va destapar, des d’EL TEMPS, negocis sospitosos d’Àngel Sanchis Perales —home fort d’Aliança Popular a València— a l’Argentina. Alhora, va comprometre també el president de la Diputació d’Alacant el socialista Antonio Fernández Valenzuela —també desaparegut aquest any— descobrint la seua xarxa clientelar a la ciutat. Un reportatge que va dur la revista als tribunals, tot i que el jutge va desestimar la denúncia del polític. No és estrany que Ismael recordara la seua etapa a EL TEMPS com una de les més apassionants.
Durant els anys següents, fora d’aquesta casa, Belda continuà guanyant-se la vida com a periodista, tot i que d’una altra manera. Les redaccions, tal com rememora un antic company seu, començaven a prescindir de la investigació, tot i que Ismael mai no va deixar de tenir nas per a això. Només calia reunir-se amb ell per rebre pistes sobre històries que amagaven vergonyes. Malgrat això, les seues aportacions sobre el paper van passar a ser de caràcter literari i cultural. De fet, a Belda se’l recorda com un dels pocs periodistes que aportaven un tret diferencial als mitjans en què col·laborava. L’últim va ser El Mundo, en què escrivia, a l’edició valenciana, la secció «Boines i Barrets», dedicada a descobrir les connexions alacantines dels intel·lectuals del seu país. L’últim perfil tractat, publicat dos dies després del seu traspàs, fou el de Vicent Ventura. També van rebre homenatges beldanians Joan Fuster, Josep Coloma —fundador i director del setmanari satíric alacantí El Tio Cuc—, Enric Valor —molt actiu també en aquell setmanari— o els germans Badenas i Andrés, d’aquells alacantins que s’emmirallaren en l’Estatut de Núria per emular-lo al sud del Sénia. La dictadura va aturar aquell anhel amagat i perseguit pels vencedors. Ara, Belda preparava un llibre sobre les relacions entre Josep Pla i Joan Fuster.
Amb aquestes aportacions, gaudia del periodisme. Però també en malvivia. «No tenia una gran estabilitat», lamenta Àngel Garcia Català, fotògraf que el va conèixer ben de prop. El recorda com «un gran vitalista», com «el company ideal per als fotògrafs», atès que trobava tota mena de detalls incògnits, ocults en qualsevol imatge, només rescatats pels seus ulls que veien a tot arreu allò que ningú trobava. Fernando Abat, periodista local, assegura que «portava amb ell el detallisme i el vivia en la premsa. Sabia veure l’altre costat de totes les situacions». El seu «periodisme retrospectiu», recorda el fotògraf, amb «un estil personal, sarcàstic, corrosiu, líric i metafòric» el convertia en qui donava «el toc de qualitat al periòdic» en què treballava. I també als seus poemes, alguns acompanyats per fotos com les de Garcia Català, amb qui va publicar Silenci interior el 2004 per divulgar els racons de les comarques de la Marina.
Van ser molts més els llibres que va publicar. Amb vocació poètica, literària i acadèmica. Els seus coneixements, però, també eren transmesos de manera oral. Amb Alacant per Alacant, Belda guiava els excursionistes locals que volien saber més del lloc on vivien. Així, des dels misteris gastronòmics del Mercat Central fins als artístics del cementiri, passant també pels estilístics de les esglésies i monuments de les pedanies més recòndites, Belda compartia els seus coneixements, resultants d’una curiositat mai saciada.
Ismael López Belda va passar els seus darrers anys a Sant Vicent del Raspeig. Refugiat amb Lliris Picó, la seua parella des de feia un parell d’anys, el seu cap inquiet treballava dia rere dia per idear projectes, idees i articles que contribuïren, com sempre, a ampliar el saber sobre Alacant i la contornada. Encara tenia molt a dir. La seua indagació mai no hauria trobat data d’extinció. Perquè la seua vida era, principalment, aquesta. Amb ell, Alacant perd una de les persones que l’han anat ajudat a retrobar-se amb si mateixa.