La forma com Ciutadans ha donat suport al seu candidat a Madrid, Edmundo Bal, des d’Alacant, ha indignat de manera molt seriosa molts alacantins i alacantines. Alguns s’enutgen des de la sinceritat. Altres ho fan a través d’una reacció postissa i de conveniència. Però fora bo fer memòria i entendre que la patinada dels de Ciutadans, que han hagut d’esborrar el tweet, és un pensament que molts alacantins tenim incorporat. Tot i que alguns es neguen a assumir aquesta condició de ciutat acollidora dels il·lustres castellans.
Anem per parts. Cap Pressupost General de l’Estat, cap, mai no ha beneficiat en cap cas la ciutat d’Alacant ni la província. Alguns dels comptes, com els últims que es van aprovar al Congrés, maquillaven la misèria d’èpoques anteriors, però els Pressupostos mai no han estat a l’altura de les necessitats del territori. Amb aquest escenari consolidat al llarg de les últimes dècades, Alacant no ha sigut capaç de generar un moviment cívic ni polític amb suficient influència arreu de l’Estat com per defensar els seus interessos de manera eficient. Fins i tot Terol, de qui ningú esperava la seua irrupció, ens ha avançat de manera descarada a l’hora de constituir un moviment en defensa pròpia.
D’altra banda, els alacantins mai no s’han sentit interpel·lats a l’hora de castigar amb fermesa aquells que han contribuït a convertir-los en els veïns d’una de les ciutats més castigades per cada crisi conjuntural o estructural. Encara més: quan Alacant ha sigut notícia per alguna de les gracietes –per dir alguna cosa– protagonitzades per l’alcalde o alcaldessa de torn, mai no han faltat els seguidors que els han rigut l’acudit ni els votants que, activament o passiva, els han tornat a defensar.
Això es tradueix, entre altres coses, en el fet que fa una dècada que Alacant no exporta un polític a Moncloa. I els precedents d’aquest ascens –diria l’últim va ser Pedro Solbes, el ministre d’Economia amb què vam entrar en la crisi del 2008; i la ministra fugaç Leire Pajín– tampoc no van servir perquè Alacant o les ciutats i pobles que l’envolten guanyaren certa popularitat. No es pot oblidar, tampoc, que alguns ministres espanyols elegits des d’Alacant com a diputats no eren alacantins, sinó forans incorporats a una llista electoral al més pur estil cunero. L’exemple més clar és el de García-Margallo, que justificava la seua condició alacantina per tindre un xalet en Xàbia.
Podríem anar més enllà i parlar de l’estat decadent que allarga l’Hèrcules Club de Futbol des de fa anys, l’escàs entusiasme amb què les elits locals s’han implicat en els projectes de la ciutat, la nul·la incidència de la societat civil i la situació de somnolència eterna d’una ciutat que es mira poc o res a si mateixa.
Amb excepcions comptades de lluitadors i lluitadores que no descansen mai i que de tant en tant ens fan veure la llum, el cert és que Ciutadans s’ha permès el luxe de distingir Alacant com “la platja de Madrid”. Una llicència que no seria possible en cap altra ciutat amb un mínim d’autoestima al darrere. Alacant en té ben poca, i Ciutadans, un partit en fase irreversible d’extinció, n’ha exhibit les conseqüències. Per més que molts de nosaltres ens indignem amb tota la raó.