Article publicat a la versió digital del setmanari EL TEMPS el 19 de juny del 2017.
La segona meitat del segle XIX fou una etapa clau en el desenvolupament de l’Estat espanyol. D’un costat, la imminent pèrdua colonial afectaria l’imaginari col·lectiu dels ciutadans. De l’altre, es creava la teranyina administrativa que avui roman consolidada i que convertí Espanya en l’Estat que avui coneixem. Com a símbol d’allò, la Constitució de 1876 esmentava, per primer cop, el Rei d’Espanya. Fins llavors, el monarca havia estat reflectit com a rei de las Españas o Hispaniarum Rex. L’intel·lectualisme literari sorgit en aquells moments dotà l’Estat d’un gran reforç cultural.
És en aquell context quan van nàixer dos dels escriptors valencians més destacats i reconeguts. L’un, Vicent Blasco Ibáñez, va veure la llum el 1867 al cor de València. Sis anys més tard, ho feia José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín, a la localitat de Monòver, a la vora del Vinalopó. Malgrat la procedència, tots dos van ser educats en castellà. Però van sentir el català des de ben menuts en els entorns immediats. Cal sumar a aquesta coincidència la de la respectiva capacitat d’influència. Azorín, en l’àmbit cultural, i Blasco, també en el polític, encapçalaren corrents distingits pels seus noms.
La projecció de dos genis
La València que veié créixer Blasco Ibáñez era la de la Renaixença. Quan es va fundar Lo Rat Penat, Vicent encara era un xiquet que aprenia el català jugant als carrers que envolten el Mercat Central. Fill d’immigrants aragonesos, la seua educació en castellà no li va impedir escriure els seus primers contes en la llengua del país. El drac del Patriarca i altres narracions curtes són la prova de la seua aspiració a convertir-se en escriptor popular emprant la llengua autòctona. Aquests inicis, però, no van tenir continuïtat.
I no va ser per no haver trobat incentius. El talent de Blasco com a escriptor en català el va fer mereixedor de dos premis consecutius dels jocs florals, els anys 1883 i 1884. Aquest guardó, concedit per Lo Rat Penat, reconegué Lo darrer esforç i Fets de la Història de València, l’últim ambientat en la guerra de les Germanies, tal com documenta el bibliòfil Rafael Solaz. Acabaria canviant de llengua, però. Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura i un dels màxims estudiosos de l’obra blasquista, assenyala com a motiu la marginació de Constantí Llombart en Lo Rat Penat. Llombart, “que representava la part més esquerrana de la Renaixença, va perdre protagonisme en benefici de Teodor Llorente, molt més burgès” i, recordem-ho, fundador del diari conservador Las Provincias. Aquella casualitat va distanciar Blasco dels seu primer compromís literari. La Renaixença, impulsada des dels ambients reaccionaris, va apartar Blasco d’un moviment pel qual s’havia interessat força.
Així ho referenciava Joan Fuster en Nosaltres els valencians: “Carlins, republicans, i fins i tot anarquistes van muntar-se llur premsa en la llengua del país i cultivaren la mitologia local com calia. Però mentrestant, la Renaixença anava per un altre camí. A les mans de Teodor Llorente i dels seus amics, gent afiliada als partits governamentals de la Restauració, Lo Rat Penat va convertir-se en un feu conservador. Això fou una circumstància castradora per al moviment literari autòcton. La mediocre intel·ligència dels dirigents dels partits feia que l’oposició al conservadorisme esdevingués, més d’un cop, oposició a la Renaixença”. Un “valencianisme exclusivament literari, ni tan sols plenament culturalista” que desviaria Blasco de la cultura autòctona.
Per la seua banda, els inicis d’Azorín estigueren molt més aïllats pel que fa al conflicte lingüístic intern. Educat en castellà en un entorn benestant —el pare era murcià de Iecla, la mare de la veïna Petrer—, feia servir el català amb els treballadors de casa. El catedràtic Rafael Ferreres va voler remarcar el caràcter autòcton d’Azorín. “N’hi havia prou d’escoltar la seua fonètica, les seues vocals amb una marcadíssima pronunciació de la c com a s, que declarava la seua llengua materna: el valencià de Monòver”. L’escriptor, però, va usar el català en parts molt puntuals d’escasses publicacions, com ara articles de premsa o obres com Surrealismo, publicada el 1929, ja en la seua maduresa. L’any 1896 se n’anà a Madrid, després d’un llarg període de vuit anys a València, on va col·laborar en mitjans com El Pueblo, dirigit per Blasco Ibáñez. Azorín mai no va fugir de la reflexió sobre la llengua emprada a l’hora d’escriure, com es podrà comprovar. I admirà la cultura catalana del seu moment. Residint a Madrid, reconeixia que “en Castilla no hay juventud literaria, no hay literatura joven; en Cataluña la hay vigorosa, enérgica, decidida”, deia en un article publicat en El Progreso. El monover admirava el nucli de Gual, Rusiñol, Casas, Maragall, Verdaguer i tants altres literats catalans coetanis. Però no s’hi va sumar.
Distanciats dels orígens
De fet, Azorín evidencia la seua tria lingüística amb els títols de les seues primeres grans obres, publicades durant els primers anys del segle XX. El alma castellana, La ruta de don Quijote, Castilla o España en són, només, uns quants exemples. L’obra de Blasco era molt més autòctona. Amb La barraca, Cañas y barro o Arroz y tartana descrivia, amb aires de denúncia, la vida valenciana d’aquell moment, caracteritzada per paisatges sublims. Contrastaven, però, amb la duresa diària del treball en el camp, l’albufera i amb els aspres entorns veïnals dotats d’enveges, manies i enfrontaments heretats. Només els diàlegs dels personatges eren reflectits en català. La prosa narrativa, però, es desplegava en un castellà impol·lut. Tot i que Joan Fuster assegurà que, “fart de sentir-se acusat pels crítics d’escriure un castellà horrorós”, Blasco “va llogar un secretari que li endrecés la sintaxi i el vocabulari”. Tanmateix, Blasco i Azorín optaren pel castellà. També uns altres coetanis, com l’alacantí Gabriel Miró (1879-1930), que va segellar el seu estil costumista en Años y leguas quan va recórrer els pobles adjacents a la serra d’Aitana. Malgrat explicar les particularitats locals en termes de pronunciació i documentar els elements més genuïns, Miró va testimoniar-ho tot en castellà. “Con la ‘o’ grande, rotunda, exacta y verdaderamente central y valenciana, Famorca adquiere una legítima arquitectura silábica y con ella una plasticidad topográfica y agraria; ese pueblo sólo así puede llamarse y pronunciarse”.
Mentre Blasco fugia del català pel conservadorisme característic de la Renaixença, Azorín es traslladava —poc després— a Madrid per exercir el periodisme en diaris com Abc. Va cobrir, per exemple, el viatge de noces d’Alfons XIII. No cal dir que el castellà li era inevitable. També pesaren, evidentment, les intencions d’adquirir transcendència. Jesús Huguet recorda que “gran part de la fama internacional de Blasco és gràcies a que un editor francès va llegir la seua obra en castellà”. A més, el camí polític de Blasco Ibáñez el va separar, encara més, de despendre simpaties envers la llengua dels valencians. Azorín, en canvi, sí que hi va mostrar proximitat. La paradoxa de Blasco fou enorme. Perquè, tot i ser un revolucionari anticlerical del seu temps, la posició dels seus partidaris quant al català el va ubicar, històricament, en el centralisme. Possiblement amb raó.
Caiguda en el sucursalisme
Quan Blasco es movia amb progressiva desil·lusió entre els cercles valencianistes, coquetejà també amb la francmaçoneria i s’afilià a les Joventuts Republicanes Federals. El 1894 fundà el diari El Pueblo com a altaveu contra la Restauració borbònica i dirigí diversos partits republicans, com ara Unión Republicana, que arribà a governar el consistori del cap i casal durant els primers quinze anys del segle XX.
Joan Fuster, que admirava l’habilitat literària de Blasco, fou molt més crític amb el seu posicionament polític. “Va posar en pràctica totes les seves manyes de demagog per a arrabassar als obrers valencians la suggestió llibertària i unir-los al moviment republicà. Tot i llur robusta base local, inconfusible, moviments tan autòctons com la Dreta Regional Valenciana i el republicanisme prescindiren de l’única orientació que podia haver-los donat un cert sentit: la nacional. I van establir-se com a sucursal d’altres partits”. Una tendència que va reforçar Fèlix Azzati, qui va agafar el relleu en la direcció d’El Pueblo i qui, també, va ser un dels grans representants polítics del blasquisme. Fou ell, precisament, un dels primers a establir l’anticatalanisme més visceral a València. “Valencia se siente amplificada en España; y si por esas espontáneas inclinaciones que brotan de la tierra en que se nace, se habla su dialecto, cuando reflexiona no siente el particularismo nacionalista porque teme empequeñecer su espíritu en el comarcalismo o en el aldeanismo. Cuando los nacionalistas tratan de imponer el dialecto valenciano, parece que una voz misteriosa pronuncia las palabras fatídicas: ¡Más acá! Cuando hablamos en castellano, se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ¡Más allá!”, signava en un editorial. Símbol d’aquella actitud fou l’exigència dels blasquistes, el 1918, que Francesc Cambó pronunciara a València el seu discurs en castellà quan volia defensar el seu projecte polític de “catalanitzar Espanya”, recordava l’historiador Alfons Cucó. Volia convèncer els valencians d’aquesta necessitat emprant la seua llengua, que també era la del seu públic. Li ho van impedir a força de crits de “viva España”.
Prova d’aquesta evolució ideològica fou la trajectòria política del seu fill, Sigfrid Blasco-Ibáñez, que dirigí el Partido Unión Republicana Autonomista (PURA) i el traslladà a la dreta lerrouxista, amb la qual es va entendre perfectament durant la Segona República. Per acabar-ho d’adobar, el nét del primer Blasco Ibáñez, Vicente Blasco-Ibáñez Tortosa, fou diputat a les Corts Valencianes amb els secessionistes lingüístics d’Unió Valenciana. De les obres que van fer famós l’escriptor queda aquell esperit ruralista reflectit en adaptacions televisives actuals, que mostren el caire més bucòlic de l’horta valenciana, allunyat de la intenció de denúncia que Blasco volia transmetre. És per això que Jesús Huguet afirma que “l’esquerra no ha sabut aprofitar el Blasco revolucionari, la seua dignitat contra el feixisme, contra la dreta, contra l’Església, contra la monarquia, contra l’imperialisme alemany durant la Primera Guerra Mundial…”.
Quant a Azorín, va ser diputat a Corts amb els mauristes, els conservadors monàrquics d’inici del segle XX, defensors de la Restauració. Paradoxalment, abans havia estat afiliat al Partit Republicà Federal dirigit per Pi i Margall. I més endavant va tornar a defensar aquest posicionament quan va passar a formar part de l’Agrupació al Servei de la República. Finalment, segurament presoner de les circumstàncies, acabà elogiant el franquisme. La seua capacitat política, però, va quedar ben lluny de la de Blasco, que va arribar a ser la personalitat més determinant de la València de començament de segle XX.
En termes nacionals
Evidentment, tots dos van quedar allunyats de qualsevol postura propera al nacionalisme autòcton. Blasco, fins i tot, el 1910, batejà amb el cognom Cervantes una colònia a l’Argentina. Azorín es va mostrar més proper, almenys pel que fa a les seues reflexions. Sorprèn, per exemple, el seu discurs d’entrada a la Real Academia Española el 1924, quan, parlant de les parts que formaven l’Estat espanyol, assegurava que “Cataluña es Valencia, es Alicante y es Mallorca”. Unes paraules que va reiterar més tard, el 1960, quan fou visitat pel crític català Rafel Santos Torroella. En ser consultat per la literatura catalana, Azorín s’hi va identificar: “¡También soy yo Cataluña!”, referencia l’estudiós Paül Limorti. Durant els anys 40, el monover es plantejà “cómo escriben el castellano los nativos de Valencia? Cuestión esta conmovedora para el autor de estas líneas”. La sensibilitat lingüística, bé que remota, hi era present.
El segur és que tots dos van optar pel castellà i van privar, així, la cultura catalana de comptar amb dos referents indiscutibles al País Valencià. Tal com va concloure Joan Fuster, “un Blasco escrivint en català de cara als valencians hauria estat una basa formidable. No fou així. El ‘sucursalisme’ també se’l va guanyar”. Amb la gran projecció de tots dos, haver escrit en català els haguera causat menor rellevància personal a canvi de donar una enorme empenta a la cultura minoritzada. Malgrat tot, les paraules esmentades d’Azorín provaren, segons l’intel·lectual de Sueca, “que el sudestisme —l’espanyolisme valencià— no aconseguí esborrar” tot allò que pretenia. Tot i la deserció, alguna cosa van aportar tant Blasco com Azorín.