Hèrcules. 2021

Tal com passa quan som conscients de la pèrdua més o menys imminent d’un ésser estimat, la incertesa que vivim amb l’Hèrcules –difícil sobreviure amb tant de deute en una categoria tan amateur– fa que em vinguen al cap un allau de records que em costarà d’ordenar. Intentaré fer-ho de manera més o menys cronològica. I intentaré traure’n alguna conclusió.

Hi havia un familiar llunyà a qui no vaig arribar a conèixer. A dins de casa li deien el Tio Stalin. Sembla que era el típic cunyat de sobretaula, d’aquells que es creien omnipotents, i que presumia de ser d’esquerres. Tenia una frase recurrent, segons la memòria familiar: “això ja ho sabia jo”. Rebatia, així, qualsevol argument que combatera el seu relat. El Tio Stalin era herculà i tenia un altre costum ben freqüent: tornar cabrejat del camp de la Vinya. “Que trenque el carnet!”, amenaçava sempre amb un enuig que va acabar sent previsible i, per tant, poc o gens creïble.

Potser per aquest record patent en la memòria de m’auela, sempre que jo tornava del partit i em preguntava pel resultat, quan li anunciava una derrota, em responia severa: “como siempre”. Quan, en canvi, la notícia era positiva, es feia la sorpresa. “¿Qué les ha pasado?”.

La història de l’Hèrcules és la de les desgràcies que tots hem hagut de patir seguint-lo. La de les calamitats que ens fan riure quan les recordem anys més tard. Ara explicaré algunes de les que jo he viscut.

La primera vegada que recorde estar al Rico Pérez va ser en un Hèrcules 2 Écija 3. Era l’any de l’ascens del 1996, i tot just en l’estrena em va tocar viure una derrota. Hi havia un senyor al costat meu que no deixava de repetir dues paraules que ell mateix va convertir en lema aquella nit: “Sigüensa, sinvergüensa”.

L’ascens de Badajoz aquella temporada va ser el meu primer gran record, però tota una excepció en un temps d’optimisme desmesurat que alguns vam començar a identificar quan les expectatives superaven la realitat de les limitacions del club. Fitxatges com el de Huard, Irigoytía o Andrei Moj ens demostraven fins a quin punt ens equivocàvem apostant per l’exotisme de manera tan sistemàtica. Coses de la vida, en aquells temps Peter Rufai va ser veí nostre al Campello.

El descens del 1999 m’agafava sent encara un xiquet. Com que en ma casa no eren futbolers i no m’apropaven al camp, m’enfadava jo a soles amb la ràdio fins que l’any 2003, ja amb capacitat per anar a pel meu compte al Rico Pérez, em vaig poder unir a una guarnició d’impresentables que vaig poder conèixer en l’Alacant de fa quasi dues dècades. L’Alacant que tant hem vist canviar. Visnjic feia d’entrenador i el Cartagena ens clava un solemne 1-3 en camp propi entre rialles del públic visitant. Compte amb els noms que l’speaker amateur de l’època cantava pel micro per informar de les alineacions: Pepe Mora, del Castelló; Gimeno, del Mataró; Troyano, del Palamós; Pepe Alcaide, del Novelda; i tants altres que evidenciaven la manca de glamur d’aquelles jornades en què ploràvem de riure quan vèiem a Luis San Julián intentar tirar el fora de joc al davanter contrari amb tota la malaptesa possible. El nom futbolístic del nostre davanter centre era Pepín. Què podia anar malament?

Aquell desastre es definia també amb les visites que ens feien les aficions dels equips teòricament més humils que el nostre i per les que fèiem nosaltres als camps en què no érem benvinguts. Especialment curiosos eren els viatges a la Magdalena, Novelda, on una mascota disfressada de dimoni s’apropava al fons herculà per dedicar algun gest obscè –normalment s’agarrava els testicles amb ganes i feia el senyal d’oferir-nos-els. En un partit que vam palmar contra el Novelda com a locals, els rabuts –que així es fan dir els aficionats de la localitat– gastaven una bandera anarquista, una republicana i una altra distingida amb l’Àguila de Sant Joan. Tot al mateix raconet del fons sud del Rico Pérez, que acostuma a agrupar el públic forà.

Una bona ratxa iniciada amb una remuntada in extremis contra l’Alacant, que gaudia d’una progressió que semblava imparable, va culminar amb un ascens a Segona a Alcalá de Henares el juny de 2005, després de les Fogueres més herculanes que recorde. Quin moment més bonic, i quant de temps sense gaudir d’un ascens net! Cinc anys més tard, ja com a periodista en gestació, em traslladaven en aquells temps universitaris com d’amanyats estaven aquells partits de l’ascens del 2010, materialitzat en Irun amb un gol en pròpia ben sospitós i amb un final de temporada estel·lar de Portillo, que després vam saber que tenia el mateix mèrit que aquells polítics benestants agraciats amb títols universitaris per decret.

Recordeu aquelles expectatives gestades a còpia de fitxatges exòtics de què parlava? El 2010 va tornar a ocórrer, per exemple amb Velthuizen, que havia de ser el tercer porter del planter. Com d’exòtic era Royston Drenthe marcant-se la UEFA com a objectiu en la seua presentació, davant un Enrique Ortiz autosatisfet amb una cervesa a la mà, un puro a la boca i el somriure d’aquell que sap que res no li eixirà malament –a ell concretament, clar.

Evidentment, el descens seria inevitable després d’una temporada en què els internacionals del primer planter –Trezeguet, Valdez, etc.– van haver de dutxar-se en vestidors sense aigua calenta i sense cobrar a final de mes. Valentín Botella defensava aquell modus operandi tan característic d’un equip de primera: “que si en los jugadores no juegan cuando no cobran, en España no habría liga!”, deia tan tranquil·lament. Dèiem abans que què podia anar malament amb Pepín de davanter, però ja veieu que hi ha coses pitjors i, damunt, més cares. I molt menys decents.

El que ha passat, al final, no és cap altra cosa que el que havia de passar. El desenllaç inevitable d’un club desprotegit, en mans d’aquells que trauen profit sense cap oposició, emparats per la fórmula de la propietat privada –legítima, no ho discutiré– però lliures de tota pressió social i de qualsevol influència que els haja convidat a recapacitar per, almenys, impedir arribar fins a l’infern a què hem arribat. Un infern inèdit, recordem-ho, des de la fundació federativa del mateix club, obligat a competir en primera instància en les categories més subterrànies.

El futbol, transformat en el que és avui, obliga les aficions a exercir com a motor permanent d’exigència perquè la propietat privada no desvincule els clubs de les ciutats a què representen. En Alacant no hi ha hagut tal capacitat. Els polítics i els seus socis han fet i desfet sense cap contrapès. El preu a pagar és aquest descens a quarta categoria i una desaparició probable, que caldrà veure en què es tradueix. Ni tan sols els polítics s’han posat per davant per injectar un mínim d’esperança, tal com sí que van fer el 1999 davant aquell imminent descens traumàtic a la 2a B. El futbol donava un rèdit electoral fa vint anys –així hi va arribar Ortiz. Ara no en dona cap. Sí que dona mals de cap als qui el patim per voluntat pròpia, i encara dona esperança de projecció als qui el paguen amb les seues engrunes. Constatem-ho d’una vegada, fem-nos a la idea i pensem que potser tocar fons és el millor desenllaç possible per tornar a començar de zero i sense hipoteques contraproduents.

Perquè amb Pepín a la davantera, o amb Rubén a la porteria, o amb Pascual a la defensa o amb Turiel al mig del camp, s’ha demostrat que amb zero talent i amb un mínim de professionalitat les coses es poden fer malament. Però no tant com s’han acabant fent. Cal recuperar allò que tant ens fa patir i pensar que no hi ha cap situació que empitjore la present. I cal reivindicar, sobretot, que el sentiment no és suficient per controlar empreses privades. Però que sense el sentiment que el sustenta, el futbol de l’empresa privada no seria un negoci possible per als que en trauen profit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*Les dades seran tractades per Manuel Lillo i Usechi amb la finalitat de gestionar els comentaris que realitze al bloc. Les seues dades no seran comunicades a tercers, excepte per obligació legal, i es mantindran mentre no se sol·licite la seua cancel·lació. En qualsevol moment, vostè pot exercir els drets d'accés, rectificació o eliminació, comunicant-ho a través d'aquest formulari.