Des de la perspectiva que donen els anys i la distància, costa assumir que era possible un fracàs més gran que el del pou de la Segona B. Com de feliços érem abandonant la categoria allà per Alcalà d’Henares, a l’estadi Virgen del Val! Quin alleugeriment deixar aquella divisió fastigosa dominada pels camps semibuits, per aficions hostils en les comarques veïnes, per viatges eterns a Cornellà o a Palamós des d’Alacant en autobusos organitzats per gent voluntariosa que no tenia res millor -o pitjor- a fer. La història de l’Hèrcules en les misèries del futbol ens ha fet tan entranyables com qualsevol club que un dia es va deixar caure entre divisions i camps anònims i que, malgrat tot, sempre comptava amb els pocs milers d’incondicionals que s’entestaven a reivindicar el club i la ciutat.
Però poques ciutats són tan hostils amb si mateixes com Alacant. Capaç de vendre el seu centre històric, de descuidar la brutícia dels accessos al castell, de renegar de la seua llengua, de votar alcaldes corruptes, l’Hèrcules no podia quedar fora del masoquisme que defineix la terreta. Rescatat a les acaballes dels noranta per un ja conegut Enrique Ortiz que tan bé s’havia entès amb el PSOE de Blas Bernal i Ángel Luna -que desenvoluparien càrrecs en el club, perquè Ortiz sempre compleix amb els qui li fan favors-, ara el constructor havia de salvar la reelecció de Luis Díaz Alperi. Qui havia de dir, en aquell moment, que l’alcalde temia un càstig de l’electorat si permetia la desaparició del club de la ciutat! L’alcalde era l’encarregat de trobar un comprador a un Hèrcules que havia passat de guanyar 2-3 al Barça de Ronaldo al Camp Nou a enfonsar-se a la Segona B dos anys més tard, víctima de triomfs que, gestionats sense trellat, van resultar contraproduents. L’assalt al cel va fer la caiguda més dolorosa. El bany de realitat que pateixen els qui no aprenen a guanyar.
Van ser sis llargs anys al pou de la Segona B en què servidor passava sense adonar-se de la infància a una adolescència feliç i còmoda en l’època en què no faltaven els diners. I aquell no saber guanyar no només s’observava al món del futbol, on l’excés de diners es traduïa en fitxatges insultants i en bombolles que anys més tard arruïnarien l’esport apadrinat per promotors immobiliaris improvisats, pels nous rics que tant van florir al nostre entorn distingits per la relació inversament proporcional que hi havia entre la seua fortuna i la seua educació. El maridatge entre bombolla (o estafa) immobiliària i futbolística va desembocar en imatges aberrants com ara les de futbolistes que, havent guanyat mundials, no tenien aigua calent per dutxar-se als vestidors. O la de gestors que, per justificar-se, s’excusaven en el fet que “si els futbolistes que no cobren deixaren de jugar, a Espanya no hi hauria futbol” (!), deia tranquil·lament Valentín Botella a la cadena COPE.
I així, al caliu d’un país inconscient de les barbaritats comeses, de l’economia supèrflua, boja, desorbitada, que emparava el futbol amb crèdits al 0% d’interès de les caixes i amb patrocinis milionaris d’institucions públiques que salvaven equips de futbol per presumir de feina feta durant les campanyes electorals, l’Hèrcules esdevenia emblema de tot allò que s’havia fet i mai no s’hauria d’haver fet. Molts altres clubs havien navegat en aquests mars de misèria, de populisme i d’ambició nociva, però els dirigents de l’Hèrcules tenien un entorn perfecte per fer del club el seu joguet i, per tant, l’abocador en què l’han convertit. Alacant, ciutat d’autoestima poc generalitzada, era el laboratori perfecte perquè Ortiz, sense cap contraoferta per poder vendre el club -com envegem l’Elx, protegit pel capital industrial de la ciutat!-, sense una massa social capaç de plantar-li cara i amb una complicitat extraordinàriament vergonyant de tots els polítics amb poder o amb capacitat d’influència, era capaç de fer i desfer sense témer cap oposició. Fa mal dir que, malgrat tot, Ortiz és qui millor ha sabut fer el seu treball.
El club, en mans de Portillo, convertit en gendre inesperat del mandatari, passava d’aspirar al retorn a la segona divisió a celebrar, com qualsevol equip desconegut de la Segona B, el sorteig d’una eliminatòria de Copa del Rei contra el Barça. L’Hèrcules, recordat amb certa nostàlgia pels aficionats al futbol d’arreu de l’Estat -qui no ha sentit parlar de l’Hèrcules d’Arsenio dels setanta, del de Kempres, del gol de Rodríguez al Camp Nou o, més recentment, dels gols de Trezeguet!- adquiria per voluntat pròpia la condició, el poc o cap orgull i la mentalitat perdedora d’un Melilla o d’un Villanovense qualsevol.
Sense assumir errors, amb declaracions grandiloqüents, amb tanta autocrítica com oposició a la llotja, a l’estadi i al consistori, el club desapareix, a poc a poc, en partits definits per la calamitat, entre jugadors desmotivats per la falta d’implicació dels qui manen, en dirigents que s’acomoden a l’espera que les coses milloren, que si no milloren ningú no els furtarà la cadira i, al remat, en un empat contra l’Olot que no serveix a cap dels dos equips, que diria un locutor de l’antiga Punt 2 quan televisaven l’Hèrcules en aquelles llargues i fosques vesprades de diumenge de qualsevol tardor avorrida.
És difícil de dir, però s’ha de dir. L’Hèrcules és el reflex d’una ciutat resignada a perdre un símbol -un altre- dels que algun dia la van definir. Els dirigents són la imatge d’una família incapaç de reconèixer el seu fracàs empresarial. Perquè empresari és qui vol guanyar-se la vida millorant l’entorn en què treballa, no engreixant el seu compte bancari. I l’afició, la incondicional, la que renova el carnet tant si juga contra el Barça com si ho fa contra el filial de l’Alcoià, és la principal, si no l’única víctima d’una situació cada vegada menys lamentada i que, sens dubte, no és la que més ens ha de preocupar en un context de precarietat laboral, d’incertesa econòmica i de debat polític alterat, passat de voltes i mancat de propostes constructives. El futbol no és gens important a hores d’ara, però és inevitable que els qui entenem l’Hèrcules com una part important de la nostra ciutat, d’allò tan nostre que sempre hem estimat sense condicions, patim la pena de veure patir allò que sempre hem patit tant.