Les polèmiques poden no agradar. Però de tant en tant són inevitables.
Fa uns dies em vaig atrevir a fer públic un retret contra Antonio Sempere. Articulista al diari Información, va publicar un escrit en què semblava fer conya d’això del valencià, “tan residual” en Alacant, segons argumentava. L’article es titulava “La lengua como trampantojo”.
Dies més tard, el Casal Popular Tio Cuc va emetre un comunicat contra aquell article i contra els qui acostumen a ridiculitzar la llengua. No és que no m’agrade discrepar, però la meua experiència amb Sempere ha sigut positiva. El vaig tindre de professor a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Impartia la matèria optativa de cinema, en què vaig aprendre a ressenyar algunes pel·lícules. Jo, que sempre he sigut un analfabet en el gènere –els llibres ocupen el poc temps lliure que tinc–, vaig agrair que Sempere em motivara a anar a sales desconegudes per veure pel·lícules que ningú no veia i que regalaven l’encant que un neòfit troba en una matèria que acaba de descobrir. Era un bon docent, i supose que ho continuarà sent.
Però Sempere s’equivoca. Acostuma a suggerir una distància inevitable d’Alacant envers València en cadascun dels seus articles. Aquesta distància està en bona part superada –si no tenim en compte la qüestió de les connexions en transport públic–, per bé que alguns s’entesten a marcar-la per bastir el seu relat polític. En alguns casos el relat es dissimula amb articles dotats de recursos literaris interessants i d’un to amable que no es correspon, ni de bon tros, amb segons quines intencions polítiques.
En Alacant es parla valencià. També en el campus universitari, que Sempere assenyala com “un territorio en valenciano en aparencia, en trampantojo”. Precisament, poques institucions, per no dir cap altra, han defensat i defensen tant la llengua dels alacantins com la Universitat d’Alacant.
Evidentment, i en això té raó Sempere, en Alacant és difícil sentir parlar valencià. En pot fer burla, però fora bo que ell, com tants altres, tractaren la qüestió amb més justícia que lleugeresa. Qualsevol que s’informe mínimament sabrà que el procés de substitució lingüística en Alacant no és un fet casual, sinó calculat.
A diferència d’altres ciutats de l’Estat amb llengua nadiua no castellana, Alacant no es va resistir massa al procés de substitució. Distints elements ho facilitaven: una alta burgesia –i per tant una elit– forana, una administració hostil i una operació política eficaç que va trobar més impediments en altres llocs. En Alacant no tants, i menys encara després d’una guerra que va devastar la ciutat, sumada a l’onada simultània de nouvinguts i a la constatació que el castellà era la llengua d’ascens social. Aquest fet, evidentment, no és casual. Cap llengua esdevé substitutòria per se.
Els qui tenim un familiar d’Alacant de tota la vida, de pares, avis i d’altres avantpassats, hem pogut observar el fenomen a la perfecció. Les àvies s’entenien en valencià amb consogres, germanes, cosines i pares. La meua besàvia, Ascensión Martínez Iborra, no s’aclaria parlant en castellà. Però, no de manera casual, els meus iaios van passar-se al castellà per educar al meu pare i als seus germans. El fenomen va ser generalitzat.
Compte a una altra cosa: el cognom de la meua besàvia –i per tant de la resta d’avantpassats–, era Martí. Però algun funcionari bastant poc innocent li ho va canviar amb el vistiplau de son pare, Miguel Martí Muñoz, a qui li va importar bastant poc. No va ser un cas puntual, i cal pensar que si això era generalment acceptat era perquè s’havia generat un context que donava a entendre als caps de família que tant feia traduir un cognom a la llengua castellana.
Tornant al cas de l’idioma de comunicació familiar, cal llegir Brauli Montoya, responsable de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, en el seu llibre La llengua interrompuda, en què explica com cap altre, amb dades i testimonis, la substitució lingüística en la ciutat. El seu és un estudi generacional, amb persones vives en el moment en què es va escriure –a mitjans dels noranta–, però amb tota mena de referències històriques. Així, a la pàgina 43, trobem aquest exemple del 1740.
“El 1740, els responsables de la col·legiata de Sant Nicolau, es van adonar, pel bisbe en persona, quins eren els “inconvenients” que podien seguir si no obeïen la norma de passar-se’n al castellà:
“mando que desde ahora en adelante se estiendan los motes en Idioma Castellano, con las expresiones y formalidades prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que, por cada Mote que se hallase escrito en valenciano será multado el Cura ó Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta Moneda para el gasto de Cera del Altar del SSmo. Sacramento””.
És un exemple molt recòndit, posterior a la guerra de 1707. Però havent-ne comprovat el resultat, algú dubta que la substitució lingüística va ser una operació intencionada? I d’èxit, per descomptat.
Sempere també es mostra sorprès davant el fet que en els racons foguerers es parle castellà i s’escriguen els llibrets en valencià. Efectivament, no és gens casual: obeeix a l’arraconament a que és sotmesa una llengua per ser neutralitzada. Perquè la llengua, si es redueix i es margina al folklore més estricte, esdevindrà simbòlica i acabarà sent representada per algun monument en què alguns dipositaran flors a mode de nostàlgia. És el desenllaç que alguns volen. No crec que siga el desig de Sempere. Ni tampoc, per descomptat, el d’aquells que ens estimem Alacant i que trobem en la llengua un element d’unió entre nosaltres que ens fa estimar-la encara més. L’autoestima no sobra en una ciutat que compta amb veïns que no només prescindeixen de la llengua, sinó que assenyalen la seua situació de mínims per mirar de ridiculitzar-la.