Article publicat en la versió digital del setmanari EL TEMPS el 29 de març del 2016.
Estiu del 2011. José Joaquín Ripoll, Pitu en el seu entorn de confiança, inicia una estratègia per assolir la seua darrera parcel·la de poder. És un acte tristament comú, però el practicava ell, un home destacat, acostumat a luxes i a una presència adequadament immaculada. Per això cridava especialment l’atenció. Acabava de ser relegat de l’Ajuntament d’Alacant com a regidor i, sobretot, de la Diputació, que havia presidit des del 2003. Ripoll es registrava personalment al Servei Valencià d’Ocupació i Formació -Servef- per tal de percebre el subsidi de desocupat. El cas Brugal li havia esclatat a les mans un any abans.
Els campistes van agafar llavors el control del PP a les comarques meridionals del País Valencià. Els seguidors de Francisco Camps, obertament enfrontats al sector zaplanista del partit que encapçalava Ripoll, van celebrar la seua suspensió del sou de regidor, després d’haver-se presentat com a número dos municipal als comicis del 2011. Desnonat també de la Diputació, que esperava presidir una tercera legislatura, Ripoll encara va poder mantenir la presidència provincial del PP fins a novembre d’aquell any. El seu sou quedava limitat a l’assistència als plenaris municipals. En aquest sentit, fer-se passar per un ciutadà comú podia ajudar-lo a maquillar la imatge d’una celebritat que, tot d’una, estava sota la sospita de la corrupció i marginat per una gran part del seu propi partit. I sobretot, sense feina.
Llavors, dirigents locals del PP van incidir en el caràcter humà i social de Ripoll. Havia passat per les oficines de l’atur per retre comptes amb les institucions oficials sobre la seua nova situació laboral. Es tractava “d’un ciutadà com qualsevol altre”, afirmaven. Un ciutadà tan corrent que, un més després de l’anècdota, el setembre del 2011, era designat president de l’Autoritat Portuària d’Alacant.
Ripoll va retenir aquest càrrec fins al novembre del 2014, quan va ser destituït per decisió d’Alberto Fabra, l’últim president popular de la Generalitat Valenciana. La destitució no obeïa a raons de neteja i dignitat del PP, perquè Ripoll fou nomenat president del Port quan ja figurava com a imputat en el cas Brugal.
El salvavides del Port
Ripoll va desembarcar a l’Autoritat Portuària d’Alacant envoltat i protegit per la seua camarilla, amb la qual mantenia una lleialtat recíproca. Insubornable. Per descomptat, ací també va col·locar els seus -o més ben dit, les seues, perquè el seu equip el formaven dones- en aquesta institució que va governar com qui passeja amb un cotxe luxós: amb la necessitat innata d’ostentar. Tenia, però, raons per fer-ho: 57.000 euros anuals, sense comptar les dietes ni, òbviament, el cost del seu gabinet, que malgrat tot sospirava pels sous de la Diputació, d’on mai no haurien volgut eixir. Fins i tot alguns familiars de Ripoll van ser contractats pel Port durant el seu mandat, ni que fóra per dur a terme alguna tasca ocasional i prescindible. Això sí, molt ben pagada, tot i que l’ens patia pèrdues.
La presidència de l’Autoritat Portuària és un càrrec designat pel president de l’autonomia corresponent i aprovat, en última instància, pel Ministeri de Foment. Ho explica l’article 31.1 del reial decret 2/2011. A més, afegeix que s’haurà de deixar en mans de “persones de reconeguda competència professional i idoneïtat”. La subjectivitat d’aquests conceptes facilita l’elecció de l’afortunat. Els ports s’organitzen, però, sota una estructura centralitzada. Com les diputacions. D’alguna manera, Ripoll era la persona idònia. Una persona de competència reconeguda.
Profundament provincialista, d’aquells que menyspreen la llengua autòctona malgrat la procedència del seu cognom, Ripoll, com molts altres a Alacant, atorga a la província un valor celestial. El port s’anuncià, sota el seu mandat, “para una Provincia exportadora [sic]”. Comerciants de moltes poblacions, però, s’estimaven més fer transitar les seues mercaderies des del port de València. Les diputacions són òrgans que, paradoxalment, divideixen l’Estat espanyol alhora que en reforcen el centralisme. Ripoll, que havia governat la d’Alacant, va entestar-se a dirigir el port des d’aquests mateixos paràmetres, malgrat que la finalitat de l’entitat que va passar a gestionar era una altra.
Però ell havia triomfat tal com era. Per això, quan el seu propi partit va marginar-lo dels dos màxims organismes polítics d’Alacant, va convèncer Alberto Fabra per tal d’assolir un nou càrrec sucós que el cap del Consell va concedir-li no sense contrarietat. I Ripoll, amb la fam del poderós qüestionat que necessita demostrar que encara mana, s’hi va presentar de bracet dels polítics populars afins, que van aplaudir com si no hi haguera demà el discurs previ a la seua presa de possessió.
Amb ell va accedir-hi, per exemple, Mari Carmen Giménez, ex-vice-presidenta de la Diputació, que va esdevenir la directora de la Fundación para la Promoción del Puerto de Alicante para la Comunidad Valenciana [sic]. També va entrar-hi Genoveva Reig, antiga cap de premsa de Zaplana i ex-directora general de Canal 9, que ara regenta una pastisseria del centre d’Alacant. Uns altres membres del seu gabinet de confiança -com Gloria Navarro, Guillermina Jover o Judith Roda– també van accedir-hi de bracet seu. Fonts consultades per aquest setmanari expliquen que cap d’elles no tenia l’obligació de fitxar cada matí. La fundació en qüestió va servir, entre més coses, per contractar sense concurs transparent previ familiars del president, com ara Alejandro de la Vega, el seu cunyat, que durant un any va impartir-hi cursos de responsabilitat social corporativa.
Cloenda i caiguda
Alberto Fabra, que s’havia vist obligat a col·locar Ripoll al Port d’Alacant -els uns diuen que per evitar mals majors, i els altres perquè acatava ordres directes de la direcció estatal del partit-, va aprofitar per obrir-li la porta d’eixida tan bon punt va poder fer-ho.
Les estadístiques del nombre de passatgers, naus, creuers i tràfic de contenidors havien davallat considerablement, però l’excusa no va ser aquesta, sinó la imputació de Rafael Aznar, el seu homòleg a València, a causa d’unes presumptes irregularitats econòmiques relacionades amb la gestió del port del cap i casal.
Si Rafael Aznar era apartat per una imputació, José Joaquín Ripoll, que n’acumulava alguna més, no s’hi podia negar. El 21 de novembre de 2014, la seua baixa es va fer efectiva, i el ben cert és que l’afectat va acceptar-ho amb esportivitat.
Allò, però, fou el preludi del caos. La Fiscalia Anticorrupció li demana 16 anys de presó pel cas Brugal. Està acusat de frau, prevaricació, revelació d’informació privilegiada, suborn i tràfic d’influències. Ripoll, imputat des de l’any 2010 -quan va ser detingut per la policia en una operació molt mediàtica-, sembla que haja viscut aliè a aquest problema durant tot aquest temps.
El seu sector, hereu del zaplanisme, està ara escampat. Alguns, retirats de la política. D’altres es mantenen en el PP. I d’altres encara s’integren en un partit que es nodreix de desamors polítics: Ciutadans.
De la integritat a l’acomodament
Així resumeixen la trajectòria de Ripoll alguns dels qui algun dia van identificar-se amb la seua manera de fer política. L’ex-president de la Diputació d’Alacant és descrit com un home “aparentment tímid, però molt accessible”. Ho afirma Jorge Sedano, alcalde popular d’Alcoi del 2003 al 2011, un d’aquells polítics que la premsa relacionava políticament amb Ripoll, tot i que ell tracta de fugir d’aquesta etiqueta. Avui lidera Ciutadans a la seua ciutat, on, per cert, va traure més vots que no el PP a les darreres eleccions municipals. Sedano evoca Ripoll com un home que “visitava constantment els pobles menuts, on era rebut amb entusiasme. El seu secret era la proximitat”.
Des d’Alacant, un antic company de partit així ho confirma: “Caminava pels carrers, visitava els racons foguerers d’Alacant, anava a les festes de moros i cristians… Era un home reconegut. Cal recordar que, sota la seua presidència, el PP va governar la pràctica totalitat de municipis de la província. Mai no va marginar cap poble, complia amb tots i amb tothom, incloent-hi els alcaldes d’uns altres partits”. Com a president del Port, diuen que va “acomodar-se”.
Ara, a 58 anys, José Joaquín Ripoll, casat i amb quatre fills, acara un dels moments més difícils de la seua vida. De fet, es podria dir que travessa el moment més incòmode per què ha passat mai. I és que s’acosta l’hora de la veritat.
Procedent d’una família alacantina de forners que regentava un petit comerç al centre històric d’Alacant, va estudiar arquitectura i va entrar d’hora en política. En primer lloc, flirtejant amb la UCD, una formació que també va seduir Zaplana, el seu gran valedor polític. Amb ell arribaria a ser conseller d’Administració Pública, durant el primer any, i de Presidència, els tres anys següents.
Des del segon càrrec va signar, l’any 1997, la retirada de les subvencions atorgades per l’anterior Govern de la Generalitat -de color socialista- a aquest setmanari en virtut de les ajudes per “l’ús del valencià en els mitjans de comunicació social”. Un cop concedides, Zaplana i Ripoll van anul·lar-les així que van accedir al poder considerant que aquesta publicació era “lesiva” per als interessos dels valencians.
La legislatura següent, del 1999 al 2003, Ripoll va ser vice-president del Consell. D’ací va emigrar a la Diputació d’Alacant. Feia uns anys que Zaplana havia marxat per continuar la seua carrera política com a ministre de Treball i Afers Socials de José María Aznar.
L’any 2010, el cas Brugal, que havia esclatat quatre anys abans a Oriola, va esguitar-lo de ple. En el seu cas, s’investiguen possibles irregularitats en l’adjudicació d’uns terrenys al Baix Segura que havien de servir per construir un abocador. L’explotació de la planta residual era destinada -a canvi de contraprestacions, presumptament- a l’empresari alacantí Enrique Ortiz.
A més, un altre empresari i vell conegut de la justícia, Ángel Fenoll, era propietari dels terrenys on s’havia previst la construcció de la planta que havia d’anar a parar a mans d’Ortiz. El jutge tracta de demostrar que aquest últim va regalar a Ripoll dos pisos -per un valor conjunt d’un milió d’euros- i uns altres obsequis, com ara viatges per a la seua dona. Les converses telefòniques intervingudes semblen evidenciar la certesa d’aquesta hipòtesi. Per acabar-ho d’adobar, Ripoll, en dos anys i mig, només va extraure del caixer 20 euros.
Fenoll, de la seua banda, hauria estat l’elegit per rescatar el Canal 37, emprat per la Diputació per emetre publicitat i famós per les tertúlies dirigides per Enrique de Diego, periodista de la dreta alacantina més visceral i nostàlgica.
Abans no es decidesca si acaba a la presó o no, Ripoll figura com a comercial d’una consultoria empresarial d’Alacant –Custom Professional Hosting, fonts de la qual asseguren que compleix perfectament amb les seues competències- i s’inhibeix tant com pot del soroll mediàtic que envolta el seu cas. Una altra empresa que en un principi va pensar de contractactar-lo –Leopoldo Pons Abogados– va decidir no fer-ho per tal de no perjudicar la seua imatge.
Zelós d’un passat omnipotent, Pitu Ripoll encara es deixa veure en diversos actes socials per saludar i recordar que encara hi és. No acostuma a anar-hi com a convidat, raó per la qual alguns no dubten a criticar la seua “manca d’escrúpols”. Per bé que continua sent una persona respectada, la seua honorabilitat està cada cop més qüestionada. Poc amic de les declaracions explosives, amagat en un búnquer que l’allunya de la premsa, potser haurem d’esperar a la celebració del judici -que encara no té data- per tornar a saber d’ell.