Alacant, 1988. Els meus primers records són en un hospital quan m’operaren de vegetacions. No volia que em punxaren l’anestèsia. Tot era blanc i tenia uns tres anys. També recorde el meu avi donant-me a tastar la perdiu escabetxada a la terrassa de l’Albufereta d’Alacant, on vaig viure fins als tres anys. I un malson amb un sofà negre que es convertia en rat penat. Els peluixos de la meua germana també em parlàvem i em feien por. Els van haver d’amagar.
Vaig créixer en una escola i institut del Campello. Vaig ser l’únic a llegir El Quijote sencer amb catorze anys. Per sort, també m’agradava eixir i podia combinar el meu vessant freak amb un aspecte social que em va fer viatjar tant com vaig poder. La meua curiositat no anava molt més enllà del meu país. Els meus viatges eren curts. La meua edat i els meus estalvis tampoc em deixaven anar molt més lluny. I jo tenia més curiositat per conèixer Banyeres, Biar, Sueca o Elx que no per anar allà on vol anar tothom. De més enllà de la Sénia només sabia per les lectures.
Ben poc vaig tardar a enamorar-me d’Alacant. Encara no l’he deixada i és igual que visca fora: sempre està al meu pensament. I tot em recorda a ella. Passejar pels seus carrers és la major font d’inspiració. Molts m’han ajudat a adquirir aquest amor: la claredat de Mariano Sánchez Soler en la seua prosa i en les seues converses, els consells d’Ismael López Belda, els escrits d’Enric Valor, les cròniques de l’Hèrcules, l’acidesa d’El Tio Cuc, les paraules d’Enrique Cerdán Tato, els poemes foguerers o les festes del Raval Roig, que les vaig conèixer ja detonades per una modernitat adversa. Però jo les estime, perquè encara veig en elles les paraules d’Alfred Badenas i Andrés d’allà pels anys 50, quan el barri encara no parlava el castellà. Malauradament, sóc dels pocs alacantins que militen en la millor terreta del món.
I així, entre lectures, curiositats i disbauxes, m’he anat formant com he pogut i sóc feliç per poder guanyar-me la vida escrivint. La meua senyora em fa un regal aguantant-me de bona fe. He treballat en ajuntaments, en l’hostaleria, en la llar, en immobiliària i en alguns mitjans de comunicació. Ara ho faig per a El Temps. Reconec que sense la inspiració d’Alacant i sense la bondat de la meua senyora em costaria traçar aspiracions. Però tinc sort i puc desenvolupar-les dia rere dia. I gràcies a això em feren doctor cum laude a la Universitat d’Alacant per la meua tesi en història contemporània. Abans vaig traure matrícula d’honor en un màster de la mateixa disciplina. I més abans vaig llicenciar-me en periodisme per la UMH d’Elx.
Ara, intente dirigir. I escric de tot. Ressenye llibres quan tinc temps. Perquè deixar de llegir és deixar de viure. I deixar d’expressar-me escrivint, també. Orwell, Blasco Ibáñez, Joan Fuster… entre molts altres, així m’ho han anat suggerint. Ells i tots els escriptors locals que he citat anteriorment. A tots ells i als meus dos amors dec les meues virtuts i els estic agraït.
En aquesta pàgina trobareu tot allò que he pogut escriure, fins ara. I afegiré informació sobre les meues publicacions periodístiques, acadèmiques i de tota mena.
Benvingudes i benvinguts al meu espai.