Vicis de l’escriptura

Hi ha els narradors caçadors, “que surten a buscar la matèria literària, s’endinsen en territoris desconeguts i agusen els sentits per trobar una història, un personatge, un fil per estirar o una revelació”. Hi ha també d’altres, els pescadors, “que s’asseuen al marge d’un riu i tiren la canya”. Aquesta divisió, establerta per Jordi Puntí en l’últim dels nou capítols d’Això no és Amèrica, sembla justificar el seu escrit. Perquè està construït amb narratives diferenciades per aquests dos estils que només exigeixen l’anècdota amb la virtut de merèixer un relat ben construït, dotat de context, precedents i mirades externes. I sempre des d’una perspectiva: la de l’escriptor sedegós d’històries que demanen dedicació.

I amb aquestes condicions, Això no és Amèrica ofereix tota mena de passatges: de commoció, d’alegria, d’extravagància, de disbauxa… Tots al remat, regalen allò que tots els escriptors agraeixen: la motivació per explicar-les. Per això hi ha la història commovedora de l’home autoinculpat per haver perdut la seua dona, amb qui també compartia vicis letals i tots junts entraven i eixien d’un túnel més miserable que un dia els va caure al damunt. Aquella parella “amb molts fracassos per oblidar” i amb Barcelonacom a escenari que es va desfer amb la més trista de les derrotes. I que el seu gran fracàs va tapar els anteriors, malgrat que la condició de víctima sovint dissimula l’evolució de la desfeta, que normalment no s’improvisa. Tot i que s’haja gestat entre indrets i complicitats només possibles si hi ha l’estima per mig.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *