Vicenç Pagès: «La solitud anul·la el sentit del ridícul»

No sé ben bé fins a quin punt la novel·la és còmica o tràgica.

—No ho sé. Hi ha moments de tot. És com el dia a dia, en què et pots trobar moltes coses. Hi ha gèneres forçats, que forcen la mirada. Però en un dia passem per experiències molt diverses. Hi ha gent que m’ha dit que ha rigut i que ho ha passat malament. Tot depèn de l’estat d’ànim de qui ho llegeix. El que passa és una mica ridícul i, llavors, la mirada davant la ridiculesa pot ser tràgica, et pot fer pena… És com quan algú esvara amb una pell de plàtan. Pot ser tràgic però també fa riure.

—La soledat és positiva si no es coneix la companyia?

—Està ben vist això com a tesi del llibre. Jo tampoc no volia emetre cap missatge. El que passa és que després, el protagonista es torna a retirar cap a la solitud. És un moviment habitual que fem: estem amb algú, ens cansem… Per això, la idea de Robinson com a títol és prolongada, llarga, potser feliç i tot. Et pot fer desitjar la solitud.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *