València i les connexions embussades pel deute

Era l’any 1991. Rita Barberà accedia a l’alcaldia de València gràcies a un pacte amb Unió Valenciana que apartava els socialistes del consistori. Amb l’alcaldessa arribava també un jove Francisco Camps, que encara no havia fet els trenta anys i podia, perfectament, pentinar-se. Van ser els seus primers anys amb un càrrec polític rellevant, fent de regidor de Circulació i Transports fins l’any 1995.

Llavors, Camps va arribar a proposar en un plenari tallar el trànsit en cotxe pel centre de València entre les 7 i les 10 del matí. Era la seua alternativa a la contaminació: imitar els patrons europeus de responsabilitat ecològica, estimulant així l’ús del transport públic. La pressió de part de la ciutadania, però, va impedir l’aplicació de mesures com aquesta, que van restar al calaix de l’oblit. Més endavant, aquesta sensibilitat capgirà i va ser substituïda pels megaprojectes d’infraestructures de trànsit que obeïen a intencions faraòniques i de cobertura mediàtica. Molts d’ells s’estrenaren entre aplaudiments i expressions d’orgull. Ara, romanen inútils, símbols d’una esplendor efímera d’un passat recent.

La recessió va obligar a paralitzar molts d’aquells projectes que ara tracten de reviscolar sense èxit. Alguns d’aquests plans no comptaven amb els aires de grandesa com a tret definitori. De viabilitat discutible, tractaven de connectar distints punts de la ciutat, augmentant les línies de transport públic. Els diners necessaris, però, van anar adreçats als projectes d’envergadura, i les obres inacabades ofereixen la pobra imatge de l’abandonament.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *