Tusk, l’esperança europea de Puigdemont

L’1 d’octubre va deixar moltes sensacions a Catalunya. D’un costat, els qui havien fet el referèndum sentien haver guanyat la partida a l’Estat, que malgrat la repressió no va saber aturar la votació després de la jornada més tensa de les darreres dècades. D’altra banda, els promotors de l’1 d’octubre van esperar l’empara d’Europa davant d’unes càrregues policials desmesurades. La solidaritat continental, però, va arribar amb comptagotes i la decepció, entre la majoria del sobiranisme, va ser important.

D’entre tots els personatges europeus, la figura de Donald Tusk va adquirir rellevància en aquelles dates. El president del Consell d’Europa va ser dels pocs que es van pronunciar sobre la violència policial d’aquell dia. Sense deixar de donar suport a la Constitució espanyola, Tusk va fer una crida per «trobar maneres per evitar l’escalada i l’ús de la força». L’expressió, en principi, no satisfeia del tot les esperances del sobiranisme. Si bé, atès el silenci europeu, la de Tusk va esdevenir una excepció respectada, valorada i celebrada.

A pesar de formar part del Partit Popular europeu, Tusk es desentén dels arguments voraços de gran part del seu grup polític. Alhora, malgrat la seua crida a prescindir de la força policial, Tusk va ser dels primers a desmarcar-se de la declaració unilateral d’independència produïda el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. «Per a Europa res no canvia», deia a través de Twitter, puntualitzant que «Espanya continua sent el nostre únic interlocutor». Per contra, desitjava «que el Govern espanyol emprara la força de l’argument, no l’argument de la força».

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *