Sembrar llavors en el desert lingüístic

Com per exemple el del bilingüisme. Pocs com ell van aconseguir ser tan clars a l’hora de descobrir-nos la realitat d’aquest objectiu intencionat, explicat com a un dret comú i consolidat en l’imaginari de gairebé tots els que habiten en territoris de llengua pròpia no castellana. “Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: ‘Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent’. I gairebé tothom diu que sí, i es queden tan tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: ‘Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua’”.

Seria injust emprar aquesta afirmació com un argument en contra del fet de saber com més llengües millor. Cal, això sí, ser conscients que tota tesi ben disfressada de conveniència sempre amaga propòsits que poden no ser tan lloables com semblen. Aquesta va ser una de les grans tasques de Jesús Tuson. La transcendència social a través dels seus nombrosos llibres. De qüestions que sense ell s’haurien mantingut encara més temps als despatxos acadèmics, allunyades dels principals afectats per les decisions públiques que es prenen en matèria lingüística: els parlants. És a dir: tothom.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *