Salvatges

Hi ha casos que, tot i semblar aïllats, reflecteixen molt bé un context. Dijous a la nit, passada la jornada vertiginosa amb final tràgic, sopava en un bar. Feia tot just el que no acostume a fer darrerament: un entrepà amb una cervesa i tractar d’oblidar-me’n. Amb l’ajuda indispensable del mòbil, que em manté connectat amb els meus, que estan a 600 quilòmetres. A l’altra punta del país.

Era un moment relaxat. També trist. La cassolada sonava amb força. Una xica, asseguda a la terrassa del bar, crida: “¡Viva España!”. El menyspreu era evident. Però estava en el seu dret. Acompanyada de dos amics, tots tres malparlaven junts. Protestaven pel soroll. Enmig de tot l’enrenou, un home aparca la bicicleta a prop. Tocava el timbre del vehicle. Posava, humilment, el seu gra de sorra en aquell clam previsible.

“Hijo de puta!”, escolta sense més. Respon i demana explicacions, òbviament. Amb un to exaltat, com qualsevol que se sent agredit gratuïtament. Després d’uns intercanvis de paraules, un dels joves de la taula s’alça i li pega. Separe com puc. Sóc massa pacífic. Massa. Qui em coneix bé ho sap. I l’agredit entén, de seguida, que hi ha partides que no es poden guanyar. Era millor fer-li-ho veure.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *