Quan vam descobrir l’altra cara d’Azorín

La torre del rellotge, precedida per l’escalinata des d’on es contempla contrapicada, reflecteix la bellesa senzilla dels pobles d’interior. Bellesa previsible, però mai defraudadora, d’aquells espais recòndits presents en la literatura i en un passat que encara és present. Monòver no és del tot menut. 12.000 habitants poblen aquest municipi a l’interior del Vinalopó. El poble, singular, ho és, entre més coses, perquè alguns van tenir cura per rescatar les particularitats que resten invisibles si ningú no se’n preocupa. Un dels qui sí que ho va fer va ser Toni Ródenas, que va faltar el passat dissabte 19 de maig a Barcelona. On sempre va tindre el cos. 500 quilòmetres més enllà del seu pensament.

Ródenas es definia com un «monover accidental». Així ho recorda Biel Sansano, escriptor d’Elx que va impulsar la segona edició del llibre més conegut de Ródenas, D’Azorin i el país meu. Publicat per primera vegada el 1973, la inquietud intel·lectual de l’escriptor el va animar a elaborar una obra inèdita que el convertí en referent. L’editorial l’Estel, impulsada per Manuel Sanchis-Guarner, es va encarregar de publicar-la.

I amb aquelles pàgines, Ródenas es convertí en una de les persones, llavors encara escasses, que van incorporar visions sobre la identitat dels valencians del sud, «des d’un punt de vista local». «Més encara que el de Josévicente Mateo, autor d’Alacant, a part», recorda l’acadèmic Paül Limorti, també natural de Monòver. Tot coincidint, temporalment, amb publicacions històriques en català, impulsades des de València, enmig d’un clima repressiu i hostil. Alhora, també, emergent. I és que el món editorial creixia amb una gran motivació: tot estava per fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *