Quan la interpretació de l’art s’autosupera

Normalment, les interpretacions no es corresponen amb la realitat. Però el fet que aquestes siguen allò que els humans capten d’un objecte o esdeveniment les converteixen, en últim terme, en la realitat assumida, siga justa o injustament. Per això, saber interpretar és la base del coneixement, com també és fonamental captar detalls imprescindibles que es poden escapar de les ments mandroses o inactives. El coneixement no és allò que se’ns mostra, sinó el que entenem sobre les coses.

I en aquest sentit, qualsevol detall pot ser una font reveladora de saber. Les obres d’art són molt més que detalls, però també en tenen d’implícits que poden condicionar les anàlisis que sobre elles i els seus autors se’n fan. L’artista Sebastià Carratalà (la Vilavella, Plana Baixa, 1965) en fa un munt, d’interpretacions, i traspassa detalls intrahistòrics, conjunturals i indicadors d’un altre temps. Per això, amb el títol del llibre –A l’ombra del temps– s’observa una voluntat d’analitzar unes èpoques testimoniades des de l’art i des de fets naturals que han esdevingut artístics i, posteriorment, populars. Detalls aparentment secundaris, a l’ombra, però cabdals.

Perquè més enllà de les anàlisis que esdevenen interessants pel descobriment d’evidències que hom pot conèixer però no és capaç d’esbrinar amb un quadre al davant, també hi ha els estudis resumits a cop de paràgraf sobre aquell art desapercebut que va acabar sent font de riquesa turística després que algú valorara la importància d’un fenomen natural. Com les explosions volcàniques que feren que “des de diversos llocs, a bord d’un vaixell o bé dalt d’un turó, els espectadors curiosos proven d’admirar la grandiositat de les forces de la natura desbocades acostant-se fins allà on siga possible sense caure en risc excessiu”. Aquella sensació de perill, “el gust per l’horror i per l’experimentació” van atraure una gran quantitat de viatgers, “irremeiablement, cap a indrets on aquests fenòmens assolien la màxima intensitat”. Un descobriment al qual algun savi va saber atorgar certa popularització. En aquesta obra, fins i tot els volcans i uns altres fenòmens tenen el seu vessant poètic. I també la tragèdia que pot derivar d’un fet, perquè “la destrucció és sempre la llavor d’una nova existència”, diu un dels escriptors que esmenta Carratalà.

Per continua llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *