Puigdemont: “La meva vida a Waterloo és mig monacal”

La Casa de la República és plena de llibres. D’economia, d’història europea, d’assaig polític i de tota mena. També és plena de quadres i de símbols que recorden, sobretot, l’1 d’octubre. Una urna gaudeix de lloc privilegiat al saló. Un quadre pintat per un mosso d’esquadra representa la repressió d’aquell dia. Tota la decoració encaixa perfectament amb l’estratègia que es dissenya des de Waterloo. La internacionalització del conflicte català té la seu en aquesta casa on ens rep Carles Puigdemont. Allí està acompanyat pel seu equip de premsa, per la seguretat i per amics que acostumen a cuidar-lo. El president està a l’exili, però mai no està sol. Tot i que troba a faltar moltes coses.

Mai no hauríem imaginat entrevistar un president català a l’exili. Imaginem que vostè mai no s’hauria imaginat, tampoc, veure’s en aquesta situació.

—Honestament, no. Crec que tots hem de fer el possible per prevenir una situació que tristament forma part de la tradició política del nostre país. Per desgràcia, no soc el primer president de la Generalitat a l’exili. Però sí que pensàvem que això ja estava espolsat de la cultura política de l’Estat espanyol.

—Per què Waterloo?

—La idea era venir a Brussel·les, perquè és la capital d’Europa, per tal que el que està passant captés el màxim focus possible. Lluny d’amagar-me, vaig intentar exposar-me a l’aparador europeu. I Brussel·les ofereix les condicions per poder acomplir aquest rol. La tria de Waterloo és accidental: és a prop de Brussel·les, podem treballar-hi amb seguretat i en condicions mínimes i estem connectats tant amb l’aeroport com amb la capital.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *