Ofrena a l’imaginari dels pobles

Els indrets mai no acaben de ser descoberts fins que no es coneixen les seues històries més íntimes. Amagades entre les entranyes més profundes dels secrets que pretenen ser guardats, les llegendes defineixen el tarannà d’una població que ha crescut escoltant una conte ocultat que després s’ha anat transmetent, generació rere generació. Normalment vinculades a relats d’amor impossible, a venjances posteriors o a personatges frustrats que es convertiren en monstres per respondre amb crueltat aquells que els van fer malbé, les llegendes suren entre l’imaginari d’un petit nucli. La ficció dels detalls més destacats passen a ser creïbles quan aquests són narrats pel senyor o senyora que ha anat absorbint la crònica i l’explica amb el realisme atorgat pel seu caràcter viral.

En aquest sentit, cap llegenda no es pot menysprear. I és d’agrair que algú les descriga amb la veracitat detallada d’haver-les patit, tal com fa Ivan Carbonell a la novel·la La lluna per tots sants. Es tracta d’un recorregut testimonial al voltant d’una història que només coneixen els nadius i que els de fora contemplen absorts, convençuts que els temerosos són dements afectats per l’oci excessiu i per la incultura. Però els nus de gola generats per una narració exacta, amb els silencis oportuns i amb els salts adequats, fan patir el lector i l’abstrauen plenament del caràcter fantàstic del text. Són les aventures d’un malaguanyat, impedit a conquistar el seu amor, objectiu pal·liat per un pare autoritari que no podia casar la filla amb qualsevol quídam. Després d’una execució injusta, l’esperit de l’afectat o qui sap quin personatge abstracte va decidir venjar-se cada nit de tots sants amb lluna plena.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *