Nostàlgia d’estiu juvenil

Ivan Carbonell em va meravellar amb La lluna de tots sants. Un relat magnífic, amb punts de tensió excitant i amb elements locals que donen valor a allò que, per a molts, ja no en té. Parlem de les arrels oriündes, de les històries públicament secretes, les que tothom coneix però explica des de la confidencialitat artificial que dota els relats d’un estil llegendari més o menys creïble. Despertar l’atenció amb aquesta mena d’ingredients és un repte meritori. En el món de la immediatesa i de l’urbanisme insuls, tornar a les arrels i despertar-ne cert interès resulta satisfactori.

L’àmfora fenícia manté l’esperit. De referències històriques en té, per descomptat. Un dels components de les novel·les de Carbonell és aquesta estima a la terra que obliga a girar la mirada enrere. En aquesta ocasió, els fenicis són protagonistes pretèrits, atès que la trama gira al voltant d’un descobriment que sembla revelar trets del passat de la Marina. Tot transcorre en unes vacances d’estiu a Moraira marcades per falsos descobriments historiogràfics, per la ingerència d’un delinqüent, per la família que l’envolta, per la inquietud preuniversitària, per l’amistat pròxima, pels amors que amb empeny deixen de ser impossibles i per les aventures clàssiques d’etapes vitals que alguns hem superat.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *