«No veig possible un referèndum acordat, però no hem d’abandonar mai aquesta via»

Un any i mig a l’exili. Com es troba?

—Bé. Estem bé. El que buscàvem venint a l’exili, sobretot, era poder mantenir la família. Conviure amb el meu company i la nostra filla, que va fer set anys l’endemà que jo arribés aquí. Quan tens aquest objectiu complert, en venen d’altres, i et planteges si el teu exili pot contribuir políticament a la situació. En el meu cas, com a secretària general d’Esquerra Republicana, intento ajudar tant com puc el partit. I mantinc la visió col·lectiva del moviment independentista treballant en l’àmbit internacional. De fet, triar Ginebra no va ser anecdòtic: la ciutat té aquest perfil de política internacional i és un àmbit en què podem fer molta feina.

—La majoria dels seus companys van marxar a Bèlgica. La seua decisió va obeir a això?

—Va ser una decisió més personal que política. Ells em volen empresonada, callada, inactiva i lluny de la meva família. Per això vam prendre la decisió. I de manera ràpida: no s’esperava que ens cridessin a declarar al Suprem aquell 23 de març. Estàvem al mig de la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat de Catalunya. Quan va passar, la lectura que en vaig fer va ser absolutament política. Aquesta gent vol decidir qui presidirà la Generalitat i volen escarmentar. Utilitzaven el dret penal per fer política. Aquesta gent farà de nosaltres el que li donarà la gana per motius polítics i posen la teva vida personal enlaire. El meu company i jo vam tenir a penes mitja nit per prendre la decisió.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *