«No s’ha consolidat un marxisme català, però això és general en el context espanyol»

Es compleixen 200 anys del naixement de Karl Marx. Quina diria que ha estat la seua influència, a grans trets, als Països Catalans?

Crec que la teoria i la praxis que pouava d’alguna manera en l’obra de Karl Marx ha tingut una incidència considerable en termes polítics. El marxisme va inspirar, al seu temps, el Partit Socialista, el Partit Comunista, la USC, el BOC, el POUM, el PSUC. És una història interessant que han explicat diversos historiadors, com Albert Balcells. Un sector del nacionalisme català es va radicalitzar en termes marxistes als anys trenta. Tot plegat fou important en un país en què les forces dominants eren, de bon tros, el republicanisme i l’anarcosindicalisme de la CNT. Posteriorment, en la llarga postguerra i la clandestinitat, en la lluita contra la dictadura franquista, i en la transició, les forces d’inspiració marxista com el PSUC, el PCE (posteriorment PCPV i PCIB), i també els socialistes de l’MSC, el PSC i el PSPV, o el PSAN, tingueren un paper molt destacat. Però posteriorment el marxisme com a tal va anar perdent punch polític, com és ben conegut.

Quins pensadors marxistes han estat els més destacats a casa nostra?

Si la incidència política del marxisme fou considerable i forma part indestriable de la història contemporània del país, una altra cosa és el desenvolupament teòric. Molt fluix en general. Per exemple, la traducció sencera al català d’El Capital, a cura de Jordi Moners, va ser molt tardana, dels anys vuitanta. Un projecte d’edició de les Obres de Marx i Engels (en castellà) encetat a Barcelona i dirigit per Manuel Sacristán quedà interromput. No s’ha consolidat una cosa així com un marxisme català, però això és un fenomen bastant general en el context espanyol. Ara bé, hi ha hagut figures importants. En destacaria sobretot Joaquim Maurin, Joan Comorera, Andreu Nin, Rafael Campalans, Emili G. Nadal. I més recentment sobretot, i amb molta més volada teòrica, Manuel Sacristán i Josep Fontana. Aquests darrers i un seguit de deixebles o seguidors sí que aconseguiren donar consistència al marxisme a casa nostra. Cal tindre també presents els coetanis, com ara Joaquim Sempere, Ernest Garcia, Paco Fernández Buey i altres. En l’època de la transició hi hagué una veritable inflació de marxismes de tots colors, però de cop i volta això quedà en no res. Una experiència que fa pensar…

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *