L’estiba contempla un futur ple d’incògnites

Combatius o tirans. Dignes o privilegiats. Exigents o intransigents. Els treballadors de l’estiba no han deixat indiferent ningú durant les darreres setmanes. Tot i que el Tribunal d’Estrasburg emetera una resolució a finals de l’any 2014 que obligava el Govern espanyol a liberalitzar el sector, aquesta qüestió no s’ha posat sobre la taula fins fa pocs dies. El decret plantejat pel ministre de Foment, Íñigo de la Serna, pretén aplicar una liberalització que, segons els estibadors, és unilateral. Com calia esperar, el conflicte no ha tardat a esclatar i l’opinió pública no hi és absent. Els debats, però, tapen un altre problema que planteja aquest conflicte. I és que el futur dels treballadors portuaris només proposa interrogants.

Alhora, tothom es pregunta com s’ha arribat fins a ací. El sindicalisme dels estibadors és un dels més sòlids de tot l’Estat espanyol i, com sol passar en aquests casos, és tan odiat com admirat. Aquest caràcter s’ha forjat després de llargues dècades en les quals el sector ha sabut aprofitar la seua condició estratègica. No debades la mar és el canal fonamental per a les exportacions i les importacions a Catalunya, al País Valencià i a les illes Balears.

Precisament, la capacitat de pressió que tenen els estibadors la va atorgar un règim que depenia en excés de la via marítima. Després d’un intent fallit d’autarquia, el Govern franquista buscava, durant els seus primers anys, fórmules per reanimar una població ofegada per la postguerra i aïllada d’un context internacional advers. A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, la dictadura va pronosticar la derrota d’Itàlia i d’Alemanya, països amb els quals havia mantingut aliances comercials. Llavors, el règim franquista va buscar noves eixides comercials que garantirien certa prosperitat. Els contactes marítims amb Hispanoamèrica eren clau, els estibadors guanyaven pes estratègic i les autoritats del moment van decidir lligar l’estiba a canvi d’unes condicions que els diferenciaven de la resta de treballadors. Els estibadors passaven a ser funcionaris i militaritzables: en cas de vaga, s’establia un consell de guerra, que agreujava encara més el càstig contra els rebels.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *