L’escenari del crit

Text publicat en el número 1744 d’EL TEMPS, del 14 de novembre de 2017

Malgrat el seu caràcter dispers, el carrer és el símbol més clar de la unitat. Perquè reuneix gent de tota mena sota una mateixa consigna. Quan els polítics es divideixen entre sigles i matisos, el carrer garanteix l’avinença impossible en altres àmbits. Els qui l’abarroten tenen sempre un objectiu final: que els dirigents els escolten. La finalitat no sol ser assolida. Però n’hi ha excepcions, com la dels darrers anys a Catalunya. Els polítics sempre han justificat les seues actuacions arriscades emparant-se en la veu del poble. L’espai de reivindicacions conjuntes emeses des de la transversalitat ha esdevingut clau en tot aquest procés.

L’escenari del crit Per quant de temps, però? Hi ha qui dubta si el carrer es mantindrà com fins ara. Són massa anys de mobilitzacions que, d’alguna manera, poden acabar esgotant les forces i les il·lusions. Hi ha també qui pensa que això no s’aturarà. Menys encara si la repressió continua sent la via espanyola per fer política. La resposta és inevitable. Siga com siga, el que ha passat a Catalunya ha sorprès l’Estat espanyol, Europa i el món sencer. Ningú no esperava tanta constància.

Però la constància no ho és tot. Sovint, cal fer un pas més enllà. El 8 de novembre es va convocar una vaga amb motius estrictament polítics. Els piquets que tallaren les carreteres i les vies del tren foren més simbòlics que estratègics. L’estratègia, però, no sol ser responsabilitat del carrer, sinó dels polítics. Per això, l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, de la Universitat Autònoma de Barcelona, es va sorprendre que “quan es va fer el pas de proclamar la República Catalana, no es fes el de controlar les infraestructures, els Mossos d’Esquadra, etc.”. El carrer ha estat qui més s’ha aproximat a aquesta estratègia. La tallada de carreteres el 8N, però, no va entrebancar els punts més sensibles d’entrada de mercaderies. Els Comitès de Defensa de la República (CDR) van actuar sota la seua pròpia direcció i van emprendre les accions més revolucionàries mai vistes fins  ara, juntament amb la de la proclamació de la República. Però ningú no s’ha atrevit a fer el pas necessari que han requerit totes les revolucions de la història. Des de dalt no s’ha fet “potser perquè Puigdemont i el seu Govern tenien informacions que les reaccions de l’Estat serien molt violentes i per evitar que el carrer es descontrolés”, diu l’historiador.

Vilalta afegeix que “el gran error de l’independentisme polític durant els darrers anys ha estat no presentar un projecte comú de país a 30 anys vista un cop fóssim independents. Potser és això el que va faltar el 27 de setembre de 2015 perquè l’independentisme superés el 50% dels vots”. La reflexió assenyala, una vegada més, a la desorganització dels dirigents polítics. “Han pensat que anant només a la contra del que l’Estat feia malament era suficient”. Mentrestant, el carrer ha passat a ser un actor crucial en aquesta conjuntura política, amb mobilitzacions plenes de moral i d’entusiasme. Els estats d’ànim mostraven molta més decisió que la planificació política, que exigia un pas més que el d’una declaració valenta però sense decrets que garantiren el trencament.

Malgrat que no n’hi ha hagut, hi ha moltes altres coses que s’han aconseguit. Tant des de la política com des del carrer. En aquest últim cas, el filòsof Josep Ramoneda reconeix que entitats com l’Assemblea Nacional Catalana “són d’una eficàcia extraordinàriament demostrada. Van tenir capacitat per muntar el pla B del referèndum sense que
l’Estat l’ensumés. El seu triomf ha estat convertir-se en un motor de la mobilització”. Tot i que matisa: “No hi ha lloc que aguanti un estat d’ebullició contínua més d’un període determinat de temps”.

El 21D, a l’horitzó

De pronòstics de desmobilització, n’hi ha de fa temps. Tot i que encara no s’haja produït, hi ha qui considera imminent aquesta davallada. Ramoneda diferencia entre cercles de persones distingits pel seu compromís mobilitzador. “El primer cercle, d’unes 200.000 persones, és l’incondicional. Però hi ha també el segon, el tercer, el quart i molts més fins a arribar als més de dos milions de persones que van votar l’1 d’octubre. En aquests darrers cercles l’activitat pot variar per la prudència i la por de factors com ara l’economia. I són cercles decisius: sense ells no hi ha res a fer”.

El filòsof de Cervera detecta “una petita fatiga estesa a la societat catalana. La convocatòria d’eleccions es va rebre sense gaires reaccions. Hi ha elements d’indignació, però em costa d’imaginar mantenir això durant molt de temps”. Matisa, això sí, que “no tot el sobiranisme es mobilitza”. Aquest sector reclòs també vota. I el triomf del 21D dependrà de molts factors. Entre d’altres, les protestes. Arnau Gonzàlez i Vilalta no té clar si les mobilitzacions de carrer seran positives o no per als independentistes de cara als comicis. “L’independentisme necessita la mobilització, però no sé si això afavoreix una participació massiva. No sé si tallar carreteres genera més anticossos i dubtes que no pas avantatges”.

Ocupar el carrer és sinònim d’ensenyar múscul. D’evidenciar que una causa rep suports. “Serveix per crear una empatia i una complicitat tàcites. Per compartir conviccions. Tot això és molt
important”, diu l’historiador Joan B. Culla, de la Universitat de Barcelona. “Però per desencallar l’actual situació amb el carrer no n’hi ha prou”, afegeix. “Perquè, per més grans que siguin les manifestacions, hi haurà una guerra de xifres. No hi ha una manera objectiva de mesurar i traure conclusions. En canvi, quan es fa un escrutini amb garanties, són faves comptades”. L’acadèmic assenyala les eleccions del 21D com el moment més determinant a curt termini. “Serà la manera de demostrar a Europa si hi ha o no una majoria independentista”.

La humiliació

Malgrat la proximitat dels comicis i el seu aspecte determinant, encara queden motius per continuar omplint els carrers. Una de les raons que més han convidat a la mobilització ha estat l’estratègia humiliant de l’Estat espanyol. Joan B. Culla ho analitza explicant que “Espanya ha estat incapaç de fer una oferta a Catalunya que dividís els independentistes entre els condescendents i els més intransigents. Més encara quan l’independentisme actual no és de tota la vida: és sobrevingut i reversible. Si el món convergent hagués rebut una oferta substancial, l’haurien acceptada”. A parer de l’historiador, però, segons la manera que té l’Estat d’entendre la política, pactar és perdre. “No cediran mai. No poden transigir. Les colònies les van perdre en guerres, amb l’honor per davant. En la política espanyola, transigir és de jueus. Els qui estan disposats a negociar són traïdors”.

Aquesta actitud és la que genera una resposta evident. Segons el sociòleg Salvador Cardús, “la humiliació és la que mobilitza. Molt més que uns altres efectes com els que produeix l’explotació. Aquestes manifestacions no són espontànies ni pròpies del caràcter dels catalans, sinó que responen a una actitud de l’Estat que s’ha anat prolongant i que, en conseqüència, ha anat estructurant un bloc tan desorganitzat com és la mateixa gent”.

Hi ha més maneres d’humiliar. Segons explica Arnau Gonzàlez i Vilalta, “hi ha una certa por de deixar que la gent decideixi les coses transcendents després del referèndum del Brexit, del d’Escòcia, del de les FARC a Colòmbia i de la victòria de Trump. I Catalunya és molt transcendent”. El fet de no deixar decidir esdevé un element clau per a la protesta. De fet, aquesta ha estat la principal reivindicació que ha derivat en dos referèndums no pactats amb l’Estat, dues eleccions autonòmiques plebiscitàries —i una tercera d’imminent—, vagues fins i tot en empresonaments polítics. Com que el poder no dóna veu al carrer, és el carrer qui pren la veu.

El precedent més remot

Malgrat que no es troben antecedents comparables, Catalunya ha viscut situacions precursores de l’actual. El novembre de 1905, una guarnició militar de Barcelona va assaltar les redaccions de La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-cut!, que havia fet una broma sobre militars en un acudit. “L’autoritat militar no sols no va reprimir aquest delicte, sinó que el va elogiar. I va pressionar el Govern espanyol, que va elaborar la llei de jurisdiccions, aprovada el 1906, amb què totes les ofenses a la pàtria espanyola en forma d’himnes o banderes podien ser objecte de justícia militar. Es podia interpretar com a delictiu cantar Els Segadors o mostrar una senyera”. Ho explica Borja de Riquer, historiador català de referència. Tal com relata aquest intel·lectual, “el maig de 1906 van
ser homenatjats els diputats que van votar contra aquesta llei. 250.000 persones van desfilar per Barcelona, quan la ciutat tenia mig milió d’habitants”. Segons De Riquer, aquesta fou la primera gran manifestació catalanista. I va tenir el mateix precedent: el de la humiliació.

En tot cas, Catalunya no tenia precedents històrics de mobilitzacions continuades com les d’ara. Molts donaven el carrer per mort, però és més viu que mai. Hi ha pronòstics de davallada. Però les previsions anteriors les ha trencades la mateixa gent que avui omple els carrers de reivindicacions. D’ells dependrà continuar desfent els vaticinis més escèptics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *