L’amor està sobrevalorat

El concepte temporal, passatger, efímer de l’amor sempre ha estat reivindicat pels més escèptics —i escèptiques— d’aquest estat mental. Tot i ser considerat per alguns una condició vital indispensable i fins i tot inevitable, hi ha també qui reclama una interpretació distinta d’aquest element, sovint forçosament relacionat amb els termes més romàntics. Els moments d’intimitat, de dolçor incomparable, molts els volen allargar sine die. D’altres, però, els consideren momentanis. I per tant, els resten importància per aprendre a gaudir d’una independència que requereix uns fonaments d’autoseguretat que no tothom és capaç de desenvolupar.

Sobta observar aquesta actitud als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Edna St. Vincent Millay (1892-1950) va fugir dels paràmetres de lleialtat conjugal disfressats de tendresa celestial; de les pautes d’obligació familiar justificades per responsabilitats atorgades per un model social que a poc a poc permet alternatives que encara són criminalitzades, si bé, amb cautela, van consolidant-se en la societat. Tot en un moment d’entreguerres, d’exaltació bèl·lica que desperta la virilitat per imposar-se sobre les dones en cadascun dels racons socials. Perquè la valentia dels homes era —afirmaven— el millor complement a la flonjor de les dones. I viceversa. Un model consolidat que, malgrat la sorpresa facilitada per la llunyania del temps, començava a ser qüestionat.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *