L’alacantí de lletra precisa

Solia trobar-se amb Gastó Castelló. L’artista foguerer que seu, impassible, a la plaça del 25 de Maig, coneguda popularment a Alacant com la del Mercat. Allí, en aquell indret bombardejat per l’aviació feixista italiana el 1938, Ismael López Belda acostumava a citar els seus coneguts. Concretament a la terrassa del bar Jamaica, sempre plena de vida. Castelló, testimoni de la impuntualitat simpàtica de Belda i de les seues ulleres de sol singulars, és d’aquells personatges que tenen un honor ben limitat a Alacant. Perdura allà on tot és efímer. I allà on tot és efímer, els pocs que s’estimen la ciutat lluiten pel rescat de la memòria. I atempten contra l’oblit més trist: aquell que és fruit del desinterès.

Ismael López Belda, de pares forans, es va interessar des del primer moment per la ciutat que l’havia vist néixer. El seu principal vincle era l’estimació per un territori culturalment empobrit per la dictadura d’unes elits que van imposar el renegament del seu passat. Va arribar a EL TEMPS sense acabar la llicenciatura. Una entrevista a Santiago Carrillo que va adjuntar al seu currículum va convèncer l’editor, que, aconsellat per un altre alacantí, Marià Sánchez Soler, va confiar en el talent d’Ismael. Francesc Pérez i Moragon, primer director del setmanari, el recordava com un xic que gairebé no parlava el català —i encara menys l’escrivia— i va fer-ne l’aprenentatge amb gust i velocitat. La llengua, apresa fora de la llar, el va aproximar més a la seua ciutat i al seu país.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *