La València que inspirava els més malalts

València. Racó de barraca, folklore i llum enaltida per aquells que deien estimar-la mentre la destruïen. Estendard del tòpic reiterat del festival on alguns joves i uns altres que no ho són tant cultiven el cos i la propietat privada amb la mateixa ambició que la d’una competició olímpica. Com tots els tòpics, alguna cosa de certa tenen. També és la capital d’un país «on llegir és un accident», diu un dels passatges del llibre que narra la reflexió d’algun dels molts protagonistes. En aquesta terra d’ostentaciómediatitzada i de cultura present però arraconada, els baluards d’aquest darrer àmbit sovint batallen pel lideratge. Qüestió d’orgull i res més. D’ambició particular. De guanyar sense compartir. Al remat, a València sobretot es competeix i és aquest el gran tret que tothom, cultivats i analfabets, comparteixen: sempre volen ser al capdavant. I és aquesta premissa la que dóna sentit a la novel·la.

La premissa d’anar al davant de tot. La de la família benestant preocupada per escalar posicions i que es troba amb la possibilitat contrariada d’un matrimoni incongruent pel que fa als objectius pretensiosos. L’amor sovint fa malbé les aspiracions més egoistes quan aquestes són més grans que el mateix amor. La ciutat que no vol tornar al poble i el poble que no es refia de la ciutat. Ni del poble del costat. Les comparacions odioses entre parelles antigues i actuals. Lamentar allò que no es té. Menysprear-lo quan és al davant. Deixar-se dur per passions contradictòries o adquirir hàbits estranys per dissimular l’embogiment.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *