La radiografia sociolingüística del País Valencià

Joan Fuster entenia l’assaig com la “literatura d’idees”. Les idees sovint van acompanyades d’especulacions inevitables, obligatòries per presentar conclusions aparentment indiscutibles. Per això, hi ha qui practica aquest estil emparant-se en dades objectives que presenten realitats “allunyades de la literatura ideològica i del to doctrinari”. Rafael L. Ninyoles té aquesta virtut. I és una de les coses que l’han convertit en un referent de la sociolingüística.

El seu estudi, per tant, va  enllà de les situacions particulars i tracta de dibuixar un tot que explique el conflicte lingüístic valencià. “Es tracta de vèncer la viciosa propensió a convertir el nostre conflicte lingüístic en un dossier inacabable d’anècdotes i de controvèrsies autobiogràfiques”. Per assolir aquesta intenció s’ha de mirar a dalt: a com es tracta el bilingüisme des de les institucions que l’imposen per tal de detectar els efectes —intencionats— que provoca entre la població. Un exercici que condueix a precisions extraordinàries. Com la de Lluís V. Aracil, citada pel mateix Ninyoles, quan diu que “el contingut del bilingüisme mític és essencialment evasiu, inconcret, inefable. No hi ha res tan lluny de la imaginació del bilingüista com dir-nos francament en quins termes ha de consistir —o consisteix ja— el bilingüisme que ell exalça”. Els polítics que proclamen i apliquen el bilingüisme, doncs, busquen l’ambigüitat a l’hora de desenvolupar polítiques sobre l’ús del català perquè, d’alguna manera, el seu treball es faça visible sense alhora tindre gaires resultats satisfactoris per a la llengua autòctona.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *