‘La postveritat ens fa perdre els punts de referència’

Potser, Allò que som podria haver-se titulat Allò que podem ser Allò que hauríem de ser.

—Segurament es podria fer. Suposo que tots els capítols del llibre tenen importància, però potser uns més que d’altres. Per exemple, quan parlo de l’absoluta importància del llenguatge. Nosaltres som éssers lingüístics i la nostra capacitat de llenguatge no és com la capacitat de jugar o construir. No és que tinguem la capacitat d’enraonar: és que el fet d’enraonar ens fa persones, humans. Per tant, si no parléssim, no seríem éssers humans. Com que parlo de la importància de la vida i d’aquesta mena de coses, he de dir Allò que som. Som això: éssers lingüístics. També som insignificants des d’un punt de vista còsmic. Però la nostra grandesa també és la nostra petitesa: adonar-nos que som molt poca cosa i que sent poca cosa podem fer molta feina. Per això m’estime més “allò que som” que “allò que hauríem de ser”. Ara, amb “allò que som”, podrem ser d’una manera o d’una altra.

—En certs moments, el llibre és una crida a la passivitat, a la perspectiva, a la rebaixa de les passions que ens atordeixen.

—El meu és, tal com deia Joan Fuster, un llibre d’idees. O almenys vol ser-ho. I les idees que hi ha al darrere del que dic són aquest tipus de coses: nosaltres construïm la història, la veritat, el dia a dia. I és amb l’activitat i el compromís la manera com estem presents. Però cal estar-ho tal com se’ns demana.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *