La guerra d’Iraq i l’inici de la transversalitat als carrers

Al febrer de 2003 una onada de solidaritat va recórrer els carrers del món sencer. La intervenció sobre Iraq era imminent. Els seus responsables passaren a estar assenyalats a tot arreu per promoure una guerra amb intencions amagades però ben visibles. George W. BushTony BlairJosé Manuel Durao Barroso i José María Aznar eren els principals patrocinadors polítics d’aquell setge bèl·lic tan poc popular. Hi havia l’argument que des del règim de Saddam Hussein es gestava un nou 11 de setembre als Estats Units. L’ombra dels atemptats de 2001 planava sobre el país més poderós del món. I el seu president estava disposat a actuar aprofitant aquella por generalitzada.

En contra, però, hi havia molts arguments. Principalment, que aquella guerra amagava interessos massa evidents. Estaven relacionats amb el domini de les centrals petrolieres de l’Iraq. Així ho van expressar els que s’oposaren al conflicte i així es va poder demostrar posteriorment, quan es va saber que l’Iraq no amagava armes de destrucció massiva. Una acusació que havia servit per intervenir militarment en el país.

El desenvolupament i la gestió política d’aquell conflicte va condicionar el futur polític de l’Estat. El PP va perdre les eleccions generals del 2004, les primeres a les quals es va presentar Mariano Rajoy. El partit havia baixat en intenció de vot a les enquestes. La majoria absoluta obtinguda per José María Aznar l’any 2000 va ser l’inici d’una legislatura marcada pel caràcter provocador i descarat d’aquell Govern espanyol. Diverses anècdotes ho demostren. Per exemple, el fet que aquest executiu triara Barcelona com a ciutat seu de la desfilada militar espanyola l’any 2000.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *