I si Azorín i Blasco Ibáñez hagueren escrit en català?

La segona meitat del segle XIX fou una etapa clau en el desenvolupament de l’Estat espanyol. D’un costat, la imminent pèrdua colonial afectaria l’imaginari col·lectiu dels ciutadans. De l’altre, es creava la teranyina administrativa que avui roman consolidada i que convertí Espanya en l’Estat que avui coneixem. Com a símbol d’allò, la Constitució de 1876 esmentava, per primer cop, el Rei d’Espanya. Fins llavors, el monarca havia estat reflectit com a rei de las Españas o Hispaniarum Rex. L’intel·lectualisme literari sorgit en aquells moments dotà l’Estat d’un gran reforç cultural.

És en aquell context quan van nàixer dos dels escriptors valencians més destacats i reconeguts. L’un, Vicent Blasco Ibáñez, va veure la llum el 1867 al cor de València. Sis anys més tard, ho feia José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín, a la localitat de Monòver, a la vora del Vinalopó. Malgrat la procedència, tots dos van ser educats en castellà. Però van sentir el català des de ben menuts en els entorns immediats. Cal sumar a aquesta coincidència la de la respectiva capacitat d’influència. Azorín, en l’àmbit cultural, i Blasco, també en el polític, encapçalaren corrents distingits pels seus noms.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *