Històries d’un passat i d’un present invisible

Els eslògans no sempre es corresponen a la realitat. Les seues intencions publicitàries els allunyen de l’objectivitat i cauen, sovint, en exageracions o, directament, en mentides. Per posar un exemple, la França de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat va voler escombrar el seu emblema per convertir-se en la França de la vigilància, de la marginació i de la tenebra. Ho va fer també abans de la instauració del règim de Vichy, quan nombrosos exiliats que fugien de la Guerra d’Espanya van creuar la frontera per salvar-se d’una mort assegurada. I es van trobar amb camps que els dividien per grups de presoners distingits amb noms falsos o amb xifres numèriques.

Aquesta és la història narrada per Teresa Pàmies des d’un to de sospir, el del record d’haver estat testimoni d’un drama que es banalitza cada dia en els discursos polítics, en les cobertes dels diaris i en les tertúlies amb esperit d’audiència, que busca l’ímpetu de l’escàndol i no la pedagogia que exigeix aquests casos.

En les vides d’aquells refugiats, els avortaments provocats en les condicions més infames es mesclaven amb la orfandat identitària de les persones obligades a fugir de la seua terra. D’allà on no buscaven caliu ni treball, sinó simplement supervivència, també eren expulsades. Tot anava també acompanyat pels suïcidis sobtats que l’escriptora comprèn com a moments de “bogeria, els punts més culminants de la lucidesa”.

Per contiuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *