Estils de vida en perill d’extinció

“En aquest poble no ha canviat res. Res”. Són les 10 del matí i Bernardino Álvaro està assegut al seu banc. Pren el sol, que li ha atorgat una morenor que encara conserva a 92 anys. El camp no regala ombres als agricultors. Del banc va al bar, i del bar torna al banc. A Ares dels Oms, la major part dels 400 habitants són del seu perfil. En aquest municipi dels Serrans, cada any naixen tres persones i en moren deu. No és, però, la zona més afectada pel despoblament. Ares està envoltada per un munt de municipis que cada dia veuen passejar els seus darrers habitants. Tardaran a faltar. Una salut de ferro els garanteix una vida llarga. Però seran els últims. Entre altres coses, perquè tal com assegura el Rubio, malnom amb què coneixen Bernardino, “res no ha canviat”. La resistència als canvis en aquests pobles els ha garantit encanteri i caducitat a parts iguals.

Ares encara té vida. Manté una escola rural agrupada que comparteix docents amb els col·legis de tres localitats adjacents: Titaigües, la Iessa i Alpont. L’últim d’ells, per la seua ubicació estratègica —és zona fronterera amb Aragó i Castella— va ser vila reial amb dret a vot a les corts en temps de l’antiga corona catalano-aragonesa. Parlen el castellà, perquè son la xurreria: la part del País Valencià repoblada per aragonesos a partir del segle XIII. Entre tots els municipis esmentats no apleguen als 1.800 habitants. Els serveis es mancomunen, perquè els recursos són escassos. L’institut és a Alpont. Les urgències, a Titaigües. Els autobusos funcionen com els taxis: si un veí el necessita, telefona i el rep. Però el risc és ben alt. Qualsevol contratemps no serà atès per una ambulància en menys de mitja hora. Tot i així, el Rubio no vol marxar. El poble ofereix poc, però és tot el que li queda: vol morir allà d’on mai no ha volgut eixir. Molts coetanis han marxat a residències forçats pels seus fills, temorosos del remordiment que els podria causar una mort sobtada, facilitada per l’aïllament. Però hi ha qui prefereix això a passar els últims anys en un entorn desconegut. L’atenció no compensa.

Al País Valencià també hi ha territoris catalanoparlants que experimenten aquest fenomen. És el cas dels Ports, una comarca marcada per una orografia esquerpa i monumental, fruit de les altures més meridionals del massís dels Ports de Tortosa i Beseit, un sistema que connecta aquesta comarca amb les del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, el Matarranya i el Baix Maestrat i la’n distancia al mateix temps. El sistema rural dels Ports es va anar afeblint amb la mecanització del camp, la industrialització i la tensa postguerra. La capital, Morella, també pateix la despoblació; però, amb 2.500 habitants, no la viu com una amenaça immediata.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *