Elx queda aïllada del corredor mediterrani

Tot i que els màxims defensors del corredor mediterrani solen insistir en el caràcter multimodal d’aquest projecte d’infraestructures, els mitjans de comunicació s’han acostumat a parlar-ne exclusivament del vessant ferroviari. Aquesta preponderància també ha repercutit en les inversions de l’Estat, realitzades sobretot en els trens, però no ha servit per dissenyar un mapa ajustat a les necessitats dels ciutadans. Les estacions d’AVE han florit per la península com un dia ho van fer els habitatges del litoral, i hi ha qui es qüestiona la necessitat que l’espanyol siga el segon Estat del món amb més quilòmetres d’alta velocitat, només superat per la Xina, un país que multiplica per vint l’extensió de la península ibèrica i per trenta la població de l’Estat espanyol.

Aquesta instal·lació massiva d’estacions s’ha imposat sobre certes prioritats de vertebració. Elx ha quedat a l’ombra de territoris com Castelló o els colls d’ampolla de Vandellòs-Tarragona i Castellbisbal-Vilaseca, reivindicats des del País Valencià i des de Catalunya com a punts aïllats que cal reenganxar al corredor. El cas d’Elx sobta per la seua importància estratègica i pel nombre de veïns que l’habiten, que frega els 230.000. Malgrat posseir un dels parcs empresarials més importants del País Valencià i tenir el cinquè aeroport de l’Estat en nombre de passatgers —i el que més va créixer durant l’any passat—, aquesta ciutat està quedant apartada de l’alta velocitat, del transport de mercaderies i de la connexió interurbana de passatgers.

Ara fa un any i mig, la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes d’Alacant celebrava un seguit de reunions protagonitzades per polítics i agents civils —enginyers, arquitectes i urbanistes— que volien solucionar el problema d’enllaç que hi ha entre Alacant i Elx, la segona i tercera ciutats més poblades del País Valencià respectivament, només separades a 20 quilòmetres i d’esquena l’una a l’altra malgrat la possibilitat de complementació entre totes dues. En aquell moment, el Govern valencià del canvi s’havia estrenat feia pocs mesos, els mateixos que els nous equips municipals d’Elx i Alacant, ara formats per coalicions d’esquerres després d’haver apartat la dreta. La tempesta política dels últims anys del PP s’havia traduït en una tempesta d’idees patrocinada pels nous governs que, passat el temps, no ha tingut cap efecte de decisió. La manca de pressupost i les urgències per cobrir unes altres necessitats semblen haver frenat aquestes intencions.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *