‘Els intel·lectuals del passat favorables a Catalunya eren més rellevants que els actuals’

El seu llibre és una recopilació d’articles del conflicte Catalunya-Espanya. Sobta comprovar que, malgrat el pas del temps, el to dels menyspreus és similar.

—Hi ha greuges i desgreuges, tal com indica el títol. Hi ha moments en què es mostra que els intel·lectuals espanyols necessiten el catalanisme i uns altres en què el menyspreu és més agosarat. El més destacat és la continuïtat a nivell de vocabulari i d’idees. Com el to dels menyspreus, que s’ha mantingut idèntic.

—Alguns, com Alejandro Lerroux, sembla que van crear escola entre molts articulistes d’avui.

—Lerroux va escriure això tot just després de l’assalt militar a la seu del diari ¡Cu-Cut!, quan el catalanisme va respondre amb indignació amb la creació de Solidaritat Catalana. Lerroux se’n desmarcà totalment, afirmant que ell hauria anat amb els militars i hauria causat més destrossa. Com un a por ellos, vaja. Lerroux era un articulista delirant: deia que no es podia parlar en castellà per por, que els catalanistes humiliaven la gent que se sentia espanyola… Tot això ens sona.

—Hi ha frases molt rellevants que expressen perfectament el sentiment actual d’una bona part de l’espanyolisme. Per exemple, la d’Ernesto Giménez Caballero. Explica que la “vella aristocràcia tradicionalista i la nova democràcia sindical” vol “acabar amb la burgesia” catalana, “l’arrel profunda” del “cas català”. Aquest argument encara és reiterat, tot i que ha quedat desmentit. En aquell moment tenia més sentit?

Giménez Caballero és un personatge curiós. Arriba a afirmar que estimava tant Catalunya que “la maté porque era mía”. Pel que fa a la pregunta, fins la Segona República, el catalanisme estava representat per la Lliga Regionalista. I el seu motor era la burgesia. Després, des de 1931, les classes populars assumirien més aquest catalanisme. No obstant això, sempre hi havia hagut una pulsió republicana, federalista, fins i tot revolucionària en el catalanisme, tot i que no liderés el moviment. Posteriorment, l’Andreu Nin, Rafael Campalans i d’altres reivindicarien aquesta pulsió.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *