Els Franco, contra la premsa

Si hi ha elements difícils d’encabir en una dictadura, un  és la llibertat de premsa. L’abril de 1938, encara en plena Guerra Civil, als territoris ja dominats per Franco s’aplicava la coneguda com a Llei de Premsa, elaborada per l’històric dirigent de la dictadura Ramón Serrano Suñer (1901-2003), qui a més de desenvolupar diversos càrrecs ministerials va ser, també, cunyat de Carmen Polo, esposa del dictador.

Era la primera de moltes lleis adreçades a anul·lar la llibertat de premsa. Al llarg de les gairebé quatre dècades de dictadura, la censura s’aniria adequant al context de cada moment. Alguns ho anomenaven “obertura” del règim. Per a d’altres era, si més no, l’intent desesperat de supervivència d’una fosca etapa política. Tornant a la Llei de Premsa de 1938, el Cuñadísimo —malnom de Serrano Suñer— va atorgar la Direcció General de Propaganda, encarregada de vetllar pel seu compliment, entre més persones, a José Antonio Giménez-Arnau (1912-1985). Aquest diplomàtic asturià esdevenia cap del Servei Nacional de Premsa, que supervisava els mitjans escrits en les zones de domini franquista. Posteriorment desenvoluparia tasques d’ambaixador.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *