«El PSUC era una veritable escola de democràcia que ho impregnava tot»

Aquest llibre pòstum de Fontana representa el seu compromís social més latent. De tot el que explica en el conjunt de conferències recopilat ara per 3i4, què és el que més en destacaria?

—El seu doble compromís com a historiador i com a ciutadà. Com dic en el pròleg del llibre, Fontana compagina el combat d’idees, la crítica política del capitalisme, amb la pràctica rigorosa i disciplinada de l’ofici d’historiador. Vull dir que no es només un historiador compromès amb el seu temps i el seu país, amb els problemes que afecten la humanitat en aquest moment que ens ha tocat de viure, sinó també amb la mateixa ciència històrica i les seves exigències metodològiques.

—Fontana va començar especialitzant-se en els segles XVIII i XIX espanyols, com interpreta que acabara analitzant els segles XX i XXI de manera global?

—Durant el franquisme, que és quan es va formar i iniciar Josep Fontana com a historiador, la història contemporània pràcticament no existia. La història d’Espanya acabava amb la gran gesta de la guerra de la Independència o, com a màxim, si algú s’aventurava més enllà, amb el “glorioso movimiento nacional”. No es podia estudiar la guerra ni tampoc la República, si no era per desacreditar-la i atribuir-li la responsabilitat de tots els desastres. Per això, la majoria dels historiadors fugien cap enrere, cap als temps medievals i moderns, que havien estat també els temps imperials. Només els més compromesos políticament i amb voluntat d’entendre el present s’arriscaven a ocupar-se del segle XIX, de la revolució liberal, de la hisenda, com va fer Fontana o com havia fet també, abans que ell, Jaume Vicens Vives, un dels seus mestres, que s’havia format originalment com a medievalista, amb una tesi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona i amb llibres i estudis sobre els remences i els Trastàmara, però que, quan va poder, va anar ocupant-se dels segles XIX i XX. De manera semblant, Fontana va eixamplant els límits de la disciplina i de l’Espanya dels segles XVIII i XIX passa a ocupar-se d’Europa i del món als segles XX i XXI, amb la pretensió de fer una història global, que supere els límits estrictes del marc nacional o estatal, i d’arribar a una audiència també més global, com mostra la projecció que han tingut els seus llibres fora de Catalunya i d’Espanya.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *