El PHN, una mirada enrere

L’any 2001, el Partit Popular vivia el millor moment de la seua història a l’Estat espanyol. José María Aznar havia guanyat les eleccions, un any abans, per majoria absolu­ta. Una situació que permetia el PP governar sense cap mena d’obstacle. En aquest context, en aquell any 2001, es va aprovar el Pla Hidrològic Nacional, dissenyat pel llavors ministre de Medi Ambient, el mallorquí Jaume Matas. El projecte consistia a transferir aigua de l’Ebre cap a Barce­lona, el País ValenciàMúrcia i Almeria. Al Baix Segura i a les comarques del Vinalopó, des de les seues zones més àrides, aquest projecte es con­templava amb entusiasme. El partit del Govern contribuïa, amb tot el seu esforç, a expandir una campanya mediàtica de la qual ningú no va quedar exclòs. La mobilització va ser transversal. I cap sector social es mostrava indiferent envers aquell projecte.

Els transvasaments de gran abast solen sus­citar dues actituds: la de rebuig per part de la població dels territoris des d’on es desvia l’aigua i la d’esperança i optimisme per part del zona receptora. En aquest sentit, la partida política d’escacs era clau. A les zones teòricament més beneficiades pel projecte –Múrcia i País Valencià– el PP governava amb majoria absoluta. La connexió directa amb el Govern estatal, també del mateix color, era lògica. Les zones teòricament perjudicades –Aragó i el sud del Principat– tenien governs de diferent color polític: el PSOE era a Aragó mentre que a Catalunya Jordi Pujol extingia la seua llarga etapa com a president de la Generalitat i el tri­partit –PSCERC i ICV– es perfilava com a nou govern. Com calia esperar, els governs d’aquests dos darrers territoris s’oposaven a aquell projecte.

La batalla política estava servida i dos fets demostren el paper mediàtic jugat pel PP a favor del PHN. Un, la manifes­tació celebrada a València, al març de 2003, que va reunir mig milió de persones entre les quals hi ha­via representats tots els sectors socials. L’acte el va cloure Juan Carlos Ferrero, tenista ontinyentí, llavors el número 1 del món, que va llegir un manifest per exigir l’aplicació d’aquell pla, fent una crida a la “solidaritat” dels pobles que comptaven amb més recursos hídrics. En el colofó fi­nal va destacar el repartiment de paella i l’explosió d’una mascletada.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *