El Camp d’Elx, meravella amagada del sud

Els pobles menuts, normalment, esdevenen vies d’escapatòria d’una rutina que aclapara la vida de la gent. Aquesta fugida no és, però, una opció d’avantguarda: hi és present des que la necessitat d’evasió existeix. Sobre aquesta exigència hi ha milions d’escrits que així ho deixen reflectit. És llavors quan els municipis més aïllats i encisadors reben les visites d’alguns curiosos que són detectats d’immediat: “aquest no és d’ací”, endevinen els nadius.

Sovint, oblidem que les grans ciutats també tenen indrets que compleixen amb aquesta funció. És el cas del Camp d’Elx, un conjunt de vint-i-sis partides rurals que encerclen la tercera ciutat més poblada del País Valencià i que formen una subcomarca autòctona que preserva la identitat de la capital del Baix Vinalopó. Des del treball agrícola fins a la pesca, passant per les festes, les cases, la calor del seu estiu i les històries dels seus habitants, pronunciades en un català meridional i fronterer d’allò més captivador. Qui vol conèixer Elx ha de recórrer també el seu camp. És la seua condecoració etnogràfica.

Amb poc més de 40.000 habitants, que suposen el 18% de la població del terme d’Elx, el seu camp esdevé el seu escut. De passat agrícola i endogàmic, el seu present és el resultat d’una evolució econòmica i social. Aquesta ha provocat el descens del predomini agrícola, activitat que resta activa; i ha fet del camp un paratge nostàlgic, de vacances, de primeres i segones residències en altres casos i on el boom immobiliari, tot i haver-se reflectit en alguns petits nuclis rurals, ha estat molt més escàs que a les altres comarques costaneres del País Valencià, fet que aquest paisatge i la seua idiosincràsia agraeixen. Malgrat aquestes virtuts, el Camp d’Elx també troba impediments per poder desenvolupar totes les seues possibilitats econòmiques.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *