De pare de la resistència a pare de la refundació del PSC

Un dels trets que més es retreuen en política és el costum camaleònic d’alguns dels seus protagonistes. Canvis de parer, de partit, de polítiques i de discurs són elements caçats al vol per adversaris i periodistes, que empren les contradiccions com a arma llancívola. Àngel Ros Domingo (Lleida, 1952) és un d’aquells polítics que representen a la perfecció aquests canvis de tendència. Normalment, les contradiccions condemnen la trajectòria del polític que les practica, que són ser castigat pels electors. En el cas d’Àngel Ros, però, el seu comportament va marcar el rumb d’un dels dos partits més determinants de Catalunya des de la recuperació de la democràcia.

A inicis del 2004, Àngel Ros és nomenat alcalde de Lleida, la ciutat que el va veure nàixer. Substituïa Antoni Siurana, que marxava al Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, llavors ocupada des de feia ben poc per Pasqual Maragall. Eren els anys de la socioconvergència: aquell temps en què, malgrat les conteses electorals, socialistes i convergents s’entenien i s’alternaven al poder.

De fet, Siurana no havia incomodat gaire Jordi Pujol. El feeling era evident. Paral·lelament al llarg període pujolista, Lleida estigué governada per un socialista de l’era transversal. Quan el catalanisme tenia en el PSC un dels seus referents. Àngel Ros va heretar aquesta habilitat i es va prolongar al poder fins ara mateix. Possiblement, diuen alguns dels qui l’han seguit de prop, fins que s’ha adonat que la seua etapa al cap davant de la capital del Segrià ja fregava l’extinció. Alguns apunten que potser esperava accedir a algun ministeri quan Pedro Sánchez va apartar Mariano Rajoy de La Moncloa. Però marxarà a Andorra per ser ambaixador. Alguns ilerdencs pensen que «esperava volar més alt».

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *