Crònica de la mort anunciada del punk

“Déu salvi l’Artur Mas de l’imperi feixista. Es passa el dia a missa resant pels catalans”. Aquesta és la primera estrofa d’un dels grans èxits de The Anti-Patiks. Defineix a la perfecció aquell esperit rebel, sarcàstic, irònic del punkprimigeni, sorgit del proletariat anglès l’any 1977. La data de naixement també genera debat. Hi ha qui assenyala aquests orígens en temps anteriors. Però els que s’identifiquen amb el punk se solen definir com a “fills del 77”.

Aquell any es va sentir un dels temes més polèmics de la història musical. Era el “God save the Queen”, dels Sex Pistols, que feia burla de l’himne nacional britànic i que ara té la versió catalana esmentada de “Déu salvi l’Artur Mas”. La dels Anti-Patiks és un tema simpàtic, acceptat per una societat ben acostumada a la sàtira. L’original no ho va ser tant, però. Poques bromes eren possibles en aquells anys immediatament previs al thatcherisme, amb un patriotisme exaltat reflectit en la guerra de les Malvines.

El proletariat britànic era el sector més afectat per una dinàmica de guerra, tensió i inestabilitat econòmica —o estabilitat precària. I entre ells hi hagué una petita part que ho denunciava tot. La realitat no oferia cap solució. Les alternatives tampoc generaven esperances. Feren de la marginació una forma de vida. Aquell moviment urbà, identificat amb bandes de música com els esmentats Sex Pistols, va tenir rèpliques en la resta d’Occident. També, és clar, als Països Catalans. Amb distintes versions i evolucions, el punktambé va deixar empremta en un territori on tot quedava per fer. Precisament, quan les elits del postfranquisme dissenyaven el futur polític que encara vivim, una minoria sorollosa i incòmoda els volia entrebancar els propòsits. No ho van aconseguir. Però bé que van molestar.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *