Crits des d’un desert turmentat

El victimisme pot ser l’anestèsia més potent per assolir una autocomplaença d’allò més rebuscada. Les conspiracions, les persecucions, la maldat aliena i els enemics fabricats són ferramentes mentals construïdes per contrarestar un malestar intern sense remei assequible.

En això es basa la curta novel·la d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), que en poc més de noranta pàgines i sense divisió de capítols –en aquest cas no era necessària– descriu en primera persona els pensaments d’un turmentat solitari que no té cap altra opció que la d’un refugi artificial i insuficient.

El protagonista es declara nostàlgic de temps passats i es descriu com a víctima d’aquells que volen investigar les malifetes de son pare. Unes investigacions que volen rescatar els crims d’un falangista mallorquí per fer justícia. Participant en el pronunciament del 1936 i autor de molts dels fets més macabres d’aquells dies de crim legal i descontrolat, el pare del protagonista sembla tindre una fosca història al darrere que el seu fill protegeix i que la ciutat vol fer oficial en els llibres. El turmentat, per protegir el record de son pare, s’excusa en la «necessitat» de la dictadura com a «mal necessari» per evitar unes altres alternatives polítiques. Un argument bastant comú.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *