Allà on tothom va i ningú no vol viure

L’eixida del metro de Barceloneta esdevé la passarel·la del turisme més heterogeni. Famílies amb fills petits comparteixen escales mecàniques amb estudiants en grup i persones que volen lluir cos a la platja amb indumentària més o menys encertada. Tot just superada la boca, els visitants troben un quiosc de gelats i refrescos, un supermercat obert 24 hores, comerços de rent a bike i persones que els ofereixen rutes turístiques en bus per Barcelona. Poc després, multitud de restaurants amb pretensió fallida comparteixen la qualitat dels seus oferiments amb els establiments fast foodamb què competeixen. Tots junts completen un paisatge que crida, amb força, “welcome, tourists”.

Els turistes són a casa. Però… i els de casa? D’orgull, no els en falta, cal dir-ho. Són ben nombroses les balconades que llueixen la bandera groga i blava del barri que fixa l’any en què va ser construït: el 1753. És poc del que queda d’aquell barri amb vocació portuària i marinera. Resta l’orgull, el record i la nostàlgia. I la resignació. Perquè la dinàmica en què es troba immers aquest nucli des del 1992 olímpic és, assumeixen els veïns, indefugible.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *