A qui voten els independentistes valencians?

Encara no havia mort Franco quan Josep Guia va fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Era la formació que recollia el pensament nacional de Joan Fuster. Amb un simbolisme hiperbòlic, comú d’una època d’imminent canvi polític i d’il·lusions frustrades, Guia va dirigir el PSAN fins l’any passat, quan va decidir abaixar la persiana. Aquest és l’exemple més clàssic dels pocs partits valencians que han apostat per la independència del país. Tots han estat condemnats a la futilesa, castigats per un electorat reduït −sovint pràctic− però sempre exigent. Els independentistes valencians no voten el partit que regala missatges entabanadors: exigeixen una estructura sòlida, de carrer, fidel a uns principis ferms i a una coherència inèdita en la resta de partits. També n’hi ha, de pràctics. I dels que castiguen el sistema amb l’abstenció activa.

Tots plegats són més independentistes que no sembla. Però es troben escampats, orfes d’un partit integrador, emparats ideològicament per moviments de base, de lluita social i d’abast veïnal o municipal. De singularitat i reflexió extrema, els independentistes valencians pensen i calculen les seues accions polítiques al mil·límetre, tractant d’encaixar-les amb un pensament coherent. Això explica la manca de cohesió d’aquest moviment. Entitats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Endavant o Arran ocupen els espais socials de l’esquerra independentista. Unes altres, com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, configuren l’enèsim intent de reunir l’independentisme valencià en una sola agrupació. La fórmula del sobiranisme és nova, i busca els valencians “partidaris del dret a l’autodeterminació, sense marginar cap opció política”. Ho afirma Oriol Artero, secretari d’organització d’aquest col·lectiu, també conegut com a Decidim.

Per continuar llegint, accedeix a la notícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *